Rafel Crespí

Les tres pessetes de la vergonya

Rafel Crespí02/12/01 0:00

Ja ens hi hem acostumat. (Compartesc amb Guillem Frontera la idea que ens acostumam molt fàcilment a massa coses, que tenim el cuiro gruixat, que les circumstàncies, siguin de l'índole que siguin "polítiques, naturals, recaptatòries, espoliadores", dirigeixen el rumb dels nostres avatars col·lectius, i s'ha instal·lat dins nosaltres una mena de liberalisme nirvànic de fórmula tan atàvica com coneguda, resumible amb aquella frase que diu «qui té rates que compri moix». La qual cosa legitima accions tan trivials i aïllades com ficar-se dins un carrer en direcció prohibida, "tot decantant, si importa, una tanca," per evitar-te una voltera gimcaminal a la que ens obliga el Ciutadà Rodríguez, en comptes d'intentar cercar una mena de consens col·lectiu, de no alienació contínua i sostinguda, per tal d'evitar atropells a l'estètica particular de cadascú). Ja ens hi hem acostumat, deia, que cada any, una mica abans d'entrar en el temps de l'Advent, (potser convendria recordar als més joves que aquest període, que comprèn, segons la litúrgia catòlica, els quatre diumenges abans de Nadal, és també de reflexió i penitència) el govern central ens anuncia la pujada dels carburants amb data irreversible i inajornable de l'u de gener. Sempre hi ha una excusa vàlida i, als seus ullons de tecnòcrates, ben justificada: un anys és la convergència de l'IVA amb Europa, un altre l'esperit de no sé què i ara, enguany, aquests immaculats gestors dels nostres béns espirituals i temporals han dictaminat que l'han d'apujar per finançar la sanitat pública. Que no és poca cosa! hom pot engolir-se sense protestar l'eufemisme "n'hi ha que parlen descaradament que és una necessitat peremtòria del govern central de fer caixa" tot pensant que a partir d'ara haurà de purgar les seves malalties en comuna, això és, en set o vuit, per no dir quinze o setze malalts compartint, en un espai familiarment reduït i amb harmonia, mals, gemecs i altres condiments odorífics, com si es ressuscitàs de cop i per força la revolució pendent i l'esperit del maig del 68, com si les flaires exrevolucionàries de na Del Castillo haguessin contagiat tot l'executiu.

I això ho aproven els que deien que ens havien d'abaixar els imposts. Quina barra, Déu meu! Perquè no hi hagi ningú felló han triat l'impost més democràtic, tres, quatre o no sé quantes pessetes lineals cada vegada que posis un litre de carburant. Res de redistribuir la renda i qui té més que pagui més o que l'apujada s'apliqui segons el poder adquisitiu de casdascú. I que donin gràcies els pobres, els treballadors, els usuaris més directes de la sanitat pública "tret d'anar a fer receptes, que per aquí hi passa tothom" perquè els altres, els que tenen rendes i els qui poden pagar-se una assegurança privada són solidaris amb els seus patiments, amb els seus equinoccis! I si alguna autonomia no el vol aplicar ja li estrenyeran la brida perquè ho faci, ja parlaran de gent que li agrada fer victimisme o allò tan aigualit de dir que aquest s'estima més una brega amb Madrid que arreglar els problemes dels ciutadans. I per aquí en Joanet Flaquer, com un escolà de frare paidofílic, arrufant una mica les celles i poca cosa més. Engolint-se «el marró», com es diu ara, "no sé perquè no es diu el blau que és el color dels cops, de les mosteles i dels dolors" d'haver fet campanya contra l'ecotaxa tot dient que els turistes, pobrets, si han de pagar mil pessetes més per cap, els que els cobren de dues cerveses a qualsevol terrassa dins els dominis d'en Matas, això és ran del mar, ja no tornaran més a Mallorca. I que els empresaris guanyaran menys i que no sé què i que no sé què més. Ara no en parlen de les repercussions sobre la temporada turística de l'augment. No sé per què aquesta variable només apareix quan hi ha una vaga de treballadors, siguin d'hoteleria o de serveis turístics, o per l'Ecotaxa. Són tres pessetes, ara el carburant va barat, ha estat el moment precís de llançar-se damunt la nostra jugular econòmica. Ja ens l'han entrat fins al mànec. Quan la qüestió de l'OPEP s'emputi "ja em perdonaran el mot" una mica i els preus es tornin enfilar ningú no s'enrecordarà d'alliberar-nos d'aquestes lladelles. Ja ens hi haurem acostumat. Resignació, ja ho diu la glosa que he trobat al Diccionari de n'Alcover, «Déu en el món va posar/ xinxes, lladelles i pois/ i ses puces a tortois/ pel càstig del cristià».