La personalitat, la comuna, té més de dues tares, sent les
comunes que ens humanitzen el tabaquisme i l'amor platònic. Les
dues unides en un joc de contradicció, que van des d'excloure per
raons de marginació necessàries fins a la integració més
idealitzada, que comporta l'assumpció d'un masoquisme que mai no
dóna resultats i sí conseqüències, com són la voluntat de veure's
agenollat per a sempre més davant una imatge irreal i
desnaturalitzant o com sotmetre's a una llista de perdedors que, de
tant de perdre, arriben a perdre fins i tot la voluntat o
l'essència.
El tabac és amic de les estones buides i del joc del tenir les
mans ocupades, però també ho és de les malalties pulmonars i
cardiovasculars, no sols del fumador sinó també dels qui
passivament fumen sense prèvia invitació. Fumant un arriba, en el
joc de perdre, a perdre tota la llet pasturant sent malvist pels
altres i, amb el temps, per a un mateix desembocant en un autoodi
que se sap sobrat de vernis i nicotina i amb un poc de sarro. Fumar
engega, fumar és perdre, fumar és també masoquisme... Ens ho diem,
però qui vol creure-ho si som vicis dins un vici? Sols els qui per
fumar hem vist de prop el dimoni de la tossina en la llavor d'una
brutícia que va del cendre als dits i dels dits a la bossa de fems,
i la resta resta als pulmons que aguanten tota l'esquizofrènia de
treure fum per la boca i el nas i pel nas i la boca alternativament
i rítmica.
L'embussament, en negatiu del tabac, vol trobar on aferrar-se i
cerca la possibilitat en positiu que és l'enamorament boig
d'aquella imatge que deriva d'aquella situació, dona o acció. Així
un gest és un misteri i una paraula una interpretació suposada
certa i una mirada un símptoma i l'acció sols potència. Tornam així
a un altre feix damunt l'esquena i ens complau el vici de ser
sotmès i de veure'ns en la negació voluntària de perdre el que ens
restava dret del vici de fumar.
Fumar idíl·licament no pot donar-se en unes coordenades tan
fàcils com són el poder comprar una capsa de tabac per
quatre-centes vint-i-cinc pessetes a una màquina que ens dóna les
gràcies en una veu plena d'aguts que no s'avé amb la de la nostra
idolatrada estimada. I ens diem: «res té a veure una cigarreta amb
el fet d'estimar com jo estim». Més tard el tir ens surt per la
culata: ens hem assabentat que la nostra estimada és una fumadora
empedernida que estima més el tabac que no pas a nosaltres. Ara ha
arribat l'hora d'aclarir l'assumpte: «ella fuma i jo fum i fumar no
pot ser mai tan dolent com m'han volgut fer veure. Fumar és el que
ens uneix. Sols manca ara l'anell de compromís...»
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.