L'informe-balanç

Amb el lema «Créixer en quantitat, créixer en qualitat», els responsables de la gestió de l'educació a les Illes Balears intenten resumir els objectius de la seva tasca, de la que, no cal dir-ho, mostren amb aquest informe un cert grau de satisfacció. I això no deixa de ser una bona senya, doncs ja es poden imaginar la impressió que podria arribar a produir un informe de gestió que reconegués de forma explícita que no s'ha fet res o gairebé res. Per consegüent, un primer indici positiu d'aquest informe és la seva mateixa existència.

La memòria està estructurada en vint punts que defineixen els principals eixos de la seva gestió i que mostren la importància que raonablement ha de tenir per a un govern de progrés l'acció educativa. Cap nivell educatiu s'ha quedat fora d'aquesta acció: des de l'educació infantil fins a la d'adults, sense oblidar la universitària o la formació professional. Les xifres que estan incloses en aquest informe són aclaparadores en tots els seus aspectes: l'increment d'inversions, de personal, la creació de programes d'innovació i un llarg etcètera que mostra, a la vegada, el que s'ha fet i el poc que hi havia fet fins ara. Tot això està molt i molt bé: tenim més centres escolars, tenim més professorat i, a més, té més oportunitats de formació continuada, gastam molt més en educació, però ... ni el fracàs escolar és sensiblement menor ni, sobretot, ha millorat la percepció social de les oportunitats associades a una major formació.

De poc serveixen totes aquestes millores si els destinataris finals no acaben de veure quin és el profit que en poden treure. Fa poc més de dues setmanes que va ser presentada una enquesta estatal en la qual menys de la meitat dels membres de cada un dels sectors involucrats en la tasca educativa, és a dir, alumnes, pares i mestres, manifestaven creure que hi hagués una relació directa entre la millora de la qualitat de vida i l'educació. Aprendre requereix esforç, un esforç sobre el qual, avui per avui, hi ha més aviat una minsa percepció de les possibilitats de recompensa. Ja fa molt de temps que és mes que evident que fa falta un pacte social que retorni a l'educació la utilitat i prestigi que, entre tots i de mica en mica, li hem anat llevant. Sense aquest pacte serà molt difícil que, més enllà d'informes raonats sobre esforços importants i necessaris, la tasca feta serveixi per gaire cosa.

I això, justament això, és el que no he trobat a l'informe de la Conselleria, és a dir, accions decidides per resoldre aquesta situació. És ben cert que hem crescut en quantitat, és també ben cert que hem crescut en qualitat, però també és ben cert que aquest creixement ha anat acompanyat d'una progressiva degradació de la consideració social que mereix la tasca educativa. Si els alumnes troben que no s'ho paga l'esforç, ni els pares hi posen l'interès que escau, no cal esperar que els professors, cada cop més desanimats i desconcertats, resolguin els problemes que té el sistema educatiu. Ni cap acció de govern ni tots els diners del món aconseguiran per ells tots sols fer d'aquest tort veritat. I que consti que, per avui i per no fer gaire grossa la magnitud de la tragèdia, no he esmentat aquesta utopia, cada cop més llunyana, en la que s'està convertint arribar a la societat de la informació i del coneixement.