Le patois des vieux

«Lo patoès dels vielhs», «el patuès dels vells». Amb aquest mot, patois, derivat de patte 'pota, peu d'animal', amb el significat de «llenguatge grosser propi de gent inculta» (un sentit despectiu semblant al del castellà «patán», «patoso», també derivat de «pata»), es refereixen els joves del migdia francès a la llengua occitana, la llengua formada al sud de l'actual França, després de la desfeta de l'Imperi Romà d'Occident, a conseqüència de l'evolució local del llatí importat per la dominació romana. Aquesta llengua, tan semblant a la catalana que la nostra durant molt de temps va ser anomenada «llemosina» (el «llemosí» és un dels dialectes occitans) per personalitats culturals diverses, va ser en els segles XII i XIII vehicle d'expressió de la brillant literatura dels trobadors, i compta amb una tradició literària des de llavors ininterrompuda que té el punt culminant en Frederic Mistral, de Provença, premi Nobel l'any 1905. ¿Com és possible que una llengua d'un prestigi literari internacional indiscutible hagi pogut arribar a ser considerada per la seva pròpia gent «el patuès dels vells»? La història comença el 1539, quan el rei de França Francesc I ordena que els documents oficials siguin redactats en «langaige maternel françois», en lloc d'en llatí, perquè els pugui entendre tothom. Aquest «langaige maternel françois» serà interpretat de manera restrictiva per escrivans, notaris i autoritats locals, de manera que entendran que es refereix únicament al «francès» del nord, de patró parisenc, i marginaran absolutament qualsevol altra llengua de l'ús públic oficial. Així, la llengua occitana serà exclosa de l'ús institucional (com la bretona i la basca, i, més endavant, la catalana, l'alemanya, la neerlandesa i la italiana, a Còrsega) i a poc a poc esdevindrà socialment un parlar de poca categoria, consideració que serà accentuada després de la Revolució republicana, la qual es planteja com a fita la desaparició de França de tota llengua que no sigui la francesa, denominada «langue de la liberté». Quan a mitjan segle XIX la instrucció primària es fa obligatòria a tot l'estat, es deixa ben clar que el francès serà únic a escola, i els mestres castigaran fortament tots aquells alumnes que parlin en «patuès». La funció de l'escola francesa no serà, doncs, la de dignificar la humanitat natural dels alumnes, valoritzant la seva cultura i ensenyant-los a escriure la seva llengua, sinó la d'humiliar-los i degradar-los moralment pel fet simple de ser allò que són per tradició i per naturalesa. Els proclamadors dels «Drets de l'Home» ignoraran un dels drets de l'home més elementals, el dret de ser qui és i de parlar la llengua del seu poble. I amb aquesta actitud França, la «grande France» que es diu a si mateixa campiona de la llibertat, traspassarà el segle XX, indiferent als tímids moviments reivindicatius de les diferents comunitats lingüístiques que ha sotmès i al prestigi literari que hagin pogut assolir.