Amb les víctimes, i no com elles

20/09/01 0:00

Esper que el lector d'aquest diari entengui i, si és possible, comparteixi una sensació que m'incomoda ferm des de fa nou dies, des de l'onze de setembre, quan tota la ira d'uns grups terroristes va esclatar a Nova York i a Washington. Aquesta sensació no m'és fàcil de definir, però m'hi acostaria bastant dient que em sent acorralada, en certs ambients, perquè no dedic tota l'estona a condemnar allò que, des de la meva insignificància, ja he condemnat sense emperons. No basta. Hi ha persones que t'exigeixen, a més, que repeteixis la condemna infinitament, i, sobretot, que l'adeqüis a les fórmules emprades pels governants nord-americans. Tots hauríem de fer de caixa de ressonància. Si ells diuen que això és la guerra, s'espera de nosaltres que no li donem més voltes i abandonem tot intent de distingir entre guerra i terrorisme. També s'espera de nosaltres que demanem el cap dels terroristes i que, de la pena de mort aplicada sense més judici que el de la reacció política, no en facem una qüestió moral (quan per mi és «la» qüestió).

Si tot això ja descriu una situació de tensionament moral intolerable, ja que de fet s'entén que no has de fer ús de la teva llibertat de pensament, allò que encara conté alguns mil·ligrams més de malignitat és el qüestionament global de què som víctimes quan, a la condemna, juxtaposam la crítica a la política nord-americana en el món. S'espera de nosaltres, també, que siguem nord-americans, seguint una mena d'eslògan solidari que ha conegut una certa fortuna aquests dies a Europa. I no és veritat que tots siguem nord-americans, almenys no tots som com la majoria dels nord-americans. Per exemple, jo no recolzaria un govern com el dels EUA, que ha contribuït a agreujar sensiblement la situació de Palestina i que ara exigeix moderació només perquè necessita que els palestins esmorteeixin un panorama musulmà francament hostil a la política de la Casa Blanca. De la mateixa manera, no em puc sentir com aquesta majoria de nord-americans que, malgrat que l'experiència els ensenya que tenen una administració de justícia que administra la injustícia de manera flagrant, continua essent partidària de la pena de mort. No tenc res a veure amb la gran majoria dels nord-americans que, podent accedir als documents secrets desqualificats de la CIA, per exemple, se n'han desentès totalment i s'han mostrat del tot indiferents davant el que s'hagi pogut fer en el món (maniobres de desestabilització, cops d'estat, guerres) amb els seus imposts. No em puc sentir igual que tants i tants de nord-americans que posen els seus interessos per damunt dels drets bàsics dels ciutadans d'altres països, ni que sia a través d'altres governs titelles. La llista de raons per les quals sé cert que no som com la immensa majoria dels nord-americans seria llarguíssima, però supòs que ja es veu més o menys per on continuaria.

Ni per un instant he compartit aquest sentiment equívoc d'algunes persones que es manifestaven amb paraules com «ara entendran què és tenir l'horror a ca seva, ells que sempre l'organitzaven a fora». No. Encara que sense cap valor real, la meva solidaritat no admet aquestes qüestions, per legítimes que poguessin ser. M'és ben igual, jo estic ben a la vora de totes les víctimes, però no som com elles. I és una vergonya preocupant que això comenci a estar mal vist.