Esper que el lector d'aquest diari entengui i, si és possible,
comparteixi una sensació que m'incomoda ferm des de fa nou dies,
des de l'onze de setembre, quan tota la ira d'uns grups terroristes
va esclatar a Nova York i a Washington. Aquesta sensació no m'és
fàcil de definir, però m'hi acostaria bastant dient que em sent
acorralada, en certs ambients, perquè no dedic tota l'estona a
condemnar allò que, des de la meva insignificància, ja he condemnat
sense emperons. No basta. Hi ha persones que t'exigeixen, a més,
que repeteixis la condemna infinitament, i, sobretot, que l'adeqüis
a les fórmules emprades pels governants nord-americans. Tots
hauríem de fer de caixa de ressonància. Si ells diuen que això és
la guerra, s'espera de nosaltres que no li donem més voltes i
abandonem tot intent de distingir entre guerra i terrorisme. També
s'espera de nosaltres que demanem el cap dels terroristes i que, de
la pena de mort aplicada sense més judici que el de la reacció
política, no en facem una qüestió moral (quan per mi és «la»
qüestió).
Si tot això ja descriu una situació de tensionament moral
intolerable, ja que de fet s'entén que no has de fer ús de la teva
llibertat de pensament, allò que encara conté alguns mil·ligrams
més de malignitat és el qüestionament global de què som víctimes
quan, a la condemna, juxtaposam la crítica a la política
nord-americana en el món. S'espera de nosaltres, també, que siguem
nord-americans, seguint una mena d'eslògan solidari que ha conegut
una certa fortuna aquests dies a Europa. I no és veritat que tots
siguem nord-americans, almenys no tots som com la majoria dels
nord-americans. Per exemple, jo no recolzaria un govern com el dels
EUA, que ha contribuït a agreujar sensiblement la situació de
Palestina i que ara exigeix moderació només perquè necessita que
els palestins esmorteeixin un panorama musulmà francament hostil a
la política de la Casa Blanca. De la mateixa manera, no em puc
sentir com aquesta majoria de nord-americans que, malgrat que
l'experiència els ensenya que tenen una administració de justícia
que administra la injustícia de manera flagrant, continua essent
partidària de la pena de mort. No tenc res a veure amb la gran
majoria dels nord-americans que, podent accedir als documents
secrets desqualificats de la CIA, per exemple, se n'han desentès
totalment i s'han mostrat del tot indiferents davant el que s'hagi
pogut fer en el món (maniobres de desestabilització, cops d'estat,
guerres) amb els seus imposts. No em puc sentir igual que tants i
tants de nord-americans que posen els seus interessos per damunt
dels drets bàsics dels ciutadans d'altres països, ni que sia a
través d'altres governs titelles. La llista de raons per les quals
sé cert que no som com la immensa majoria dels nord-americans seria
llarguíssima, però supòs que ja es veu més o menys per on
continuaria.
Ni per un instant he compartit aquest sentiment equívoc
d'algunes persones que es manifestaven amb paraules com «ara
entendran què és tenir l'horror a ca seva, ells que sempre
l'organitzaven a fora». No. Encara que sense cap valor real, la
meva solidaritat no admet aquestes qüestions, per legítimes que
poguessin ser. M'és ben igual, jo estic ben a la vora de totes les
víctimes, però no som com elles. I és una vergonya preocupant que
això comenci a estar mal vist.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.