Els enemics

Hi ha qui pensa, i no sense tenir raó, que una persona es pot donar a conèixer millor pels seus enemics que pels seus amics. La veritat és que aquesta fórmula, de moment, sempre m'ha donat bon resultat encara que ja se sap que les matemàtiques comencen a ser tan fràgils com quasi tot en aquesta vida. Qui m'anava a dir a mi que veuria en directe ferir de mort l'orgull dels Estats Units, l'amo del món immers en el desconhort i el pànic. Supòs que tothom se va posar, encara que fos per cinc minuts, en el lloc d'aquella senyora a la finestra de la torre demanant auxili amb un mocador blanc o va imaginar la conversa entre la periodista segrestada dins un avió i el seu home, acomiadant-se abans de morir. Els occidentals ens hem vist molt afectats pels fets que sens dubte marcaran un abans i un després en la història, i segurament molts es preguntaran per què alguns genocidis d'Àfrica o Àsia "un llista detallat seria aterrador" no han provocat la mateixa o similar commoció (Ah, en parlar de mí no ric!). Occident s'ha posat nerviós, esperant les ordres d'un senyor que, de moment, només parla de venjança, com si l'atac terrorista que el seu país ha patit no es tractés del mateix. Als informatius de televisió s'ha comparat sovint l'atac amb un guió de Hollywood, però el que no em quadra és que la CIA de ficció ho té sempre tot ben fermat i la de bon de veres ha fet aigua per tots els costats. Ara, per resoldre l'error supòs que començarà la caça del cap de turc, l'enemic elevat a la categoria de dimoni. Abans va ser Sadam Husein i ara serà el senyor de la Guerra Santa, un personatge suficientment sinistre i fanàtic, és a dir, fàcil d'odiar. Fa dies que als Estats Units molta gent plora els seus morts, però també cal tenir present, amb la distància i la implicació que ens donar ésser mediterranis, que hi ha altres zones on es conviu diàriament amb la mort, la tragèdia i la pobresa, i allà precisament, l'enemic, el dimoni, és l'Occident.