Bones persones?

Al debat d'investidura, Antich va prometre que no volia representar una simple alternança perquè el seu Govern s'havia de perfilar com una alternativa. Ha arribat el moment que ho demostri. L'estiu del 1999, quan es desenvolupaven les negociacions per formar majoria, un dirigent del PP, un dels més pròxims a Munar per interessos i per afinitats ideològiques, digué que, per a segons què, més valia que tots els militants conservadors correguessin a demanar el carnet d'UM. Doncs, és més o manco la mateixa tesitura en què actualment es troben els partits del Pacte. Sembla evident que des dels rengles munaristes es considera tan veritat com que la Mare de Déu nom Maria que els partits dits progressistes tenen el cul aferrat a la cadira fins a un tal grau que estan disposats a suportar qualsevol vexació. Els dirigents del PSIB-PSOE, del PSM, d'EU-Els Verds han aguantat fins ara amb la justificació del mal menor. Aquesta teoria s'aguanta cada dia menys davant els seus votants. A Francesc Antich, li molesta que el considerin una «bona persona», en l'accepció mallorquina de l'expressió. Li agraden les anècdotes de quan jugava a futbol amb l'Algaida. Però això, als electors, els interessa poc. Per ventura, fins i tot, els fa rialles. Munar té dos pactes possibles on introduir, d'acord amb el seu pes, modulacions: o amb el PP o amb l'esquerra. La teoria que pot governar en solitari tan sols s'aguanta si Antich, Sampol, Grosske i Rosselló li ho consenten. Seran tan bones persones? S'ajustaran al guió que més agradaria als qui han comandat sempre?