Motius personals

No és estrany que, en sentir aquesta explicació, ens soni a excusa de mal pagador i desconfiem del dimissionari. No obstant això, en el cas de Mendiola servidor no crec que calgui dubtar de la veracitat de les raons exposades, de manera que faria beneit anar a cercar na Maria per sa cuina.

Ans al contrari, allò que podríem destacar d'aquest gest de Mendiola és l'honestetat que l'inspira. La vida política du un llast molt pesat de paparres que s'han clavat a una cadira i xupen la sang de tots els ciutadans. A aquesta imatge, però, li manca precisió, ja que les paparres arriba un moment en què, brutalment sadolles, esclaten i finis fumis.

Lamentablement, això no passa entre les paparres de la política.
De casos així, en podríem relacionar a dotzenes, per exemple tinents de batle que han passat a ser directors d'empreses municipals o assessors de ves a saber què, sense fer-ne ni brot "la qual cosa és encara, sovint, un mal menor.

Sense voler magnificar la renúncia de Mendiola ni voler fer l'hagiografia del personatge, sí que servidor crec que s'han d'aprofitar aquestes ocasions per enviar un missatge a totes aquestes paparres de la política, no per fer-los l'ullet discretament, sinó per assenyalar-les obertament i preguntar-los d'on treuen tanta barra per robar el pa al poble. Se'ls podria passar revista amb l'objectiu de saber si han perdut definitivament la facultat d'empegueir-se o encara la sang els pot pujar els colors a la cara. Garantit: seria temps perdut. La moral d'aquestes paparres és inexpugnable: no existeix.