La maleïda malaltia "encara incurable" del càncer sovint és tractada i relatada molt acuradament "des del seu vessant medicobiològic" en molts mitjans de comunicació, tant escrits com audiovisuals. No obstant això, difícilment se'n parla en l'àmbit del món del treball (sociolaboral), ni es diu gairebé res del lligam que hi ha d'agafar aquesta mortal xacra en relació a la categoria professional i el nivell de renda disponible. Doncs bé, seriosos estudis demostren que les desigualtats socials davant la mort no han deixat d'augmentar en aquests darrers temps de barra lliure desreguralitzadora. Així, el càncer d'origen professional de ciutadans d'entre 24 i 54 anys és tres vegades superior en la categoria dels obrers que no pas en la categoria dels quadres superiors i les professions liberals. Davant d'aquesta evidència, d'aquest autèntic crit d'alarma social, no és exagerat afirmar que no s'està fent res per tal de modificar aquesta anòmala situació. La política de prevenció de riscs laborals continua sent mínima i força tercermundista, l'amiant i d'altres productes químics perillosos continuen fent molt de mal als de sempre.
Aquesta intolerable i insuportable desigualtat davant la mort constata el funcionament d'una societat on l'ésser humà té molt poca sobirania i molt poca llibertat real, malgrat que el neoliberalisme postmodernista governant ens vulgui vendre el contrari. Un exemple clar i alliçonador de tot això és el darrer escàndol de l'empresa farmacèutica multinacional Bayer, amb el mortal medicament Lipobay, on s'ha estat venent un producte la toxicitat del qual estava científicament comprovada. I aquí no passa res, perquè només pateixen els pobres.
