Seguint amb l'argumentació de l'article de dilluns passat, el PSM és, efectivament, un partit que d'ençà de la llosca rebuda a les eleccions de 1999 ha optat per estrènyer les files i que no hi hagi cap dissidència visible. Ho ha aconseguit. Ara, aquest èxit no pot fer oblidar una altra evidència: un partit, per créixer de veres, necessita alimentar somnis, esperances i il·lusions entre els seus militants, simpatitzants i votants entorn d'un projecte propi i, quan es governa, que aquests vegin realitzacions concretes que els omplin d'orgull perquè s'està fent allò que sempre s'havia dit que es faria. Ahir mateix, en aquest diari, un intel·lectual del pes de Llorenç Capellà (i que els lectors disculpin la referència al col·lega de secció, però és del tot pertinent) feia una dura crítica a la forma de governar del PSM i a les seves operacions de propaganda d'aquest estiu. Capellà no és (almanco, que consti) sospitós de ser, a ulls de la «nomenklatura pesemera», un corrupte, un venut, un traïdor, un «espanyol» (com si fos un insult, ho diuen), un mercenari o etc., com sí són considerats tants d'altres comentaristes. Se suposa per tant que se li reconeix la condició d'intel·lectual progressista del país nacionalista. Així que quan un intel·lectual de país com Capellà mostra aquesta divergència tan profunda cap al partit que ha estat avantguarda de la lluita nacionalista des del seu naixament fins fa uns anys, per ventura és que passa qualque cosa. Aquest hivern passat Capellà ja va fer un altre article bastant àcid referit al PSM, les fotocòpies del qual, fins a una vintena, foren repartides entre els assistents a un dinar, tots quadres del PSM (algun amb càrrec de representació), per ser comentat. Sense cap excepció, els presents es mostraren d'acord amb les crítiques de l'intel·lectual. És pertinent la recordança i el comentari sobre l'article d'ahir de Capellà, perquè potser el PSM està en un moment important. Ha aconseguit un gran objectiu, com és l'aparent tranquil·litat interna. Però es veu la clara mancança d'un projecte de futur engrescador que superi l'estricte gestió governamental actual. L'emmirallament cap els decrèpits conservadors pujolistes segueix vigent i l'acció de govern és mimètica a la que fan aquells a Catalunya. Encara que sigui una opció, i pugui sortir bé electoralment o no, que ja es veurà, no és això el que s'esperava del PSM. Un partit que sempre havia estat l'avantguarda ideològica, que ha obligat tots els altres (en temps en què no tenia gairebé res) a acceptar moltes coses que sense el PSM mai no haguessin acceptat, no pot perdre aquesta condició i esperar que a causa d'una decebedora i exclusiva gestió mimètica del conservadorisme català les coses li vagin bé. Que així tendran un grapat més de vots? No és aquesta, la qüestió. Si es deixen trepitjar la seva condició de creadors d'ideologia, d'avantguarda d'aquells que no es resignen (inútilment o no, això és una altra cosa) que Balears sigui una de tantes províncies espanyoles, a canvi d'un grapat de vots, poc o res faran. Si perdessin aquella condició, què els quedaria? No sembla, idò, que es critiqui tant el que s'està fent com el molt més que es podria fer simplement amb una mica més de decisió i imaginació, i no es fa. Que per exemple es noti una certa política cultural pròpia i no només es vegi la submisa als interessos pseudoculturals de l'elit convergent. Que si s'ha de fer comèdia política «amenaçant» amb querelles per la qüestió lingüística a mig món, es faci; però també que es facin algunes passes, tangibles, en la terrenal política balear. Que si s'aspira a crear xarxes clientelistes entre aquells que mai no coincidiran ideològicament, que es faci; però també que es demostri que hi ha marge per afavorir, amb quelcom més que ofensives almoines, aquells grups organitzats que sempre estaren devora d'ells, només per ideologia, quan no hi havia cotxes oficials... En definitiva, un projecte propi que il·lusioni, avanci i faci sentir orgullosos els seus fidels. Això sembla que és el que es nota a faltar, entre nacionalistes progressistes. Si la «via Malta» és la triada per recuperar el nord perdut, bé. O un altra. El que sigui, semblen demanar, però qualsevol cosa abans de seguir amb vot d'obediència i de silenci davant d'una gestió que només aspira a aconseguir uns sufragis que permetin seguir fent pura gestió. Això és el que sempre havia dit que mai no faria, el PSM. I és el que, pareix, comencen a notar a faltar certs segments dels seus seguidors i el que, en certa manera, posava de manifest la dura però acurada anàlisi de l'intel·lectual independent nacionalista.