Antany hi havia el tòpic que no hi havia res millor que una
botella de vi, o mitja dotzena, entre seques i dolces, d'herbes per
matar les penes, per matar l'aranya o el tedi. Ara, és de suposar
que, al costat d'aquests tòpics remeis, n'hi ha d'altres de més
sofisticats, sintètics i moderns: qualsevol droga de disseny, o
encamellar-se dalt d'una moto de gran cilindrada i anar a tota
pastilla per l'autopista i passar ran del teu utilitari i veure un
punt que es fuga vers l'horitzó incolombrable; o comprar-se una
moto d'aigua, ara que se'n parla tant, i agafar els caparrins dels
banyistes que s'endinsen una mica més lluny d'allà on no fan peu,
per assaborir la tranquil·litat de les aigües i la nitidesa, i
emprar-los com a boies per fer-ne ziga-zagues espectaculars, tot
deixant meravellada la concurrència que s'ho mira des de la vora i
una morena de mides estàndards, passada pel torner del gimnàs, per
la unció pontifícia de les cremes i qui sap si una passadeta per la
plana miraculosa de qualsevol mare de déu "nom honrós que podrien
tenir aquestes clíniques que et fan a mida" idò aquesta morena que
li fa l'ullet i la moto que s'encabrita i brama i bufa per sobre de
les verdes praderes de posidònia que no poden fer altra cosa que
remenar-se d'escepticisme tot sospirant com eren de felices quan
aquesta mediterrània era solcada per indòmites naus romanes.
Perquè, com diu Jaume Vidal i Alcover, el poeta ha de cantar el
dolor de cada dia. I segons com es miri, cada dia hi ha dolor,
segons el color de les vidriositats i les diòptries particulars de
l'ull que ho miri "perquè no hi ha cap ull que tengui la santa
virtut de la clarividència Absoluta, sinó més aviat tot al
contrari, tenen la nineta adaptada a la seva circumstància
personal, que els focalitza i redueix l'àmbit de visió i tot és més
negre que mai perquè en l'horitzó no hi fulgura, sempre culpa dels
altres, cap cascarrulla pròpia, que per ser pròpia ja no és
cascarrulla sinó universals troballes imantades de genialitats, ara
confinades a l'illa ignota de l'anonimat on només són possibles les
potadetes infantils, arrecerades rere un tassó de vi barater,
perquè paguen ells" i d'una corrua d'acòlits que es beurien sempre
els esquitxos de les pixarades, verticals, pura qüestió
fisiològica, per no perdre mai la privilegiada posició d'acòlits.
Potser més agut o més fi, o tolerable i tot hi ha dolor i no sempre
és el mateix dolor perquè hi ha una bona diferència en segons quins
modes d'actuar. No, per molt que es vulga no és el mateix
actuacions d'il·luminats, que no és sinònim de geni, venedors de
programes de festes populars de barriades, que davant el fracàs del
màrqueting, es passegen, com els caragols, amb uns altaveus sobre
la closca que llagrimegen hora per hora tot el programa de festes,
com la resurreció d'un saig, això sí, amb subvenció i cara neta,
perquè no de bades forma part d'un entrellat que tant els és
repartir la tarja ciutadana, de sota mà, com si fos una oficina
ambulant de l'ajuntament, o cercar signatures entre la tercera
edat, algunes de fadrines que mai no han conegut els calfreds d'un
marbre entre les cames, i que reivindiquen per als seu fills "quins
s'haurà de demanar el lector" una millor escola, que no sempre és
sinònim d'educació.
Però també per combatre tot això, i la desídia de l'estiu, hi
ha, no el vi, sinó la poesia feta cant, que entra dolceta dolceta,
com si d'un borgonya es tractàs i inunda l'esperit d'indulgències
plenàries vers aquest dolor, i tant els és cantar Ramon Llull, com
Blai Bonet, o en Miquelangelriera, o en Bernat Nadal. Saben que no
tot és desar somnis i més enllà del seu nom una mica embullat, i
d'espirals de clixés, hi ha la força i l'empenta que hi posen als
seus recitals i que captiven el públic, llec o il·lustrat que hi
assisteix. Si teniu ocasió, si us lleu, si us voleu treure la busca
del tedi de dins l'ull opac no dubteu d'escoltar-los són Espirals
d'embulls i la seva proposta es diu «No tot és desar somnis».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.