Antany hi havia el tòpic que no hi havia res millor que una botella de vi, o mitja dotzena, entre seques i dolces, d'herbes per matar les penes, per matar l'aranya o el tedi. Ara, és de suposar que, al costat d'aquests tòpics remeis, n'hi ha d'altres de més sofisticats, sintètics i moderns: qualsevol droga de disseny, o encamellar-se dalt d'una moto de gran cilindrada i anar a tota pastilla per l'autopista i passar ran del teu utilitari i veure un punt que es fuga vers l'horitzó incolombrable; o comprar-se una moto d'aigua, ara que se'n parla tant, i agafar els caparrins dels banyistes que s'endinsen una mica més lluny d'allà on no fan peu, per assaborir la tranquil·litat de les aigües i la nitidesa, i emprar-los com a boies per fer-ne ziga-zagues espectaculars, tot deixant meravellada la concurrència que s'ho mira des de la vora i una morena de mides estàndards, passada pel torner del gimnàs, per la unció pontifícia de les cremes i qui sap si una passadeta per la plana miraculosa de qualsevol mare de déu "nom honrós que podrien tenir aquestes clíniques que et fan a mida" idò aquesta morena que li fa l'ullet i la moto que s'encabrita i brama i bufa per sobre de les verdes praderes de posidònia que no poden fer altra cosa que remenar-se d'escepticisme tot sospirant com eren de felices quan aquesta mediterrània era solcada per indòmites naus romanes.
Perquè, com diu Jaume Vidal i Alcover, el poeta ha de cantar el dolor de cada dia. I segons com es miri, cada dia hi ha dolor, segons el color de les vidriositats i les diòptries particulars de l'ull que ho miri "perquè no hi ha cap ull que tengui la santa virtut de la clarividència Absoluta, sinó més aviat tot al contrari, tenen la nineta adaptada a la seva circumstància personal, que els focalitza i redueix l'àmbit de visió i tot és més negre que mai perquè en l'horitzó no hi fulgura, sempre culpa dels altres, cap cascarrulla pròpia, que per ser pròpia ja no és cascarrulla sinó universals troballes imantades de genialitats, ara confinades a l'illa ignota de l'anonimat on només són possibles les potadetes infantils, arrecerades rere un tassó de vi barater, perquè paguen ells" i d'una corrua d'acòlits que es beurien sempre els esquitxos de les pixarades, verticals, pura qüestió fisiològica, per no perdre mai la privilegiada posició d'acòlits. Potser més agut o més fi, o tolerable i tot hi ha dolor i no sempre és el mateix dolor perquè hi ha una bona diferència en segons quins modes d'actuar. No, per molt que es vulga no és el mateix actuacions d'il·luminats, que no és sinònim de geni, venedors de programes de festes populars de barriades, que davant el fracàs del màrqueting, es passegen, com els caragols, amb uns altaveus sobre la closca que llagrimegen hora per hora tot el programa de festes, com la resurreció d'un saig, això sí, amb subvenció i cara neta, perquè no de bades forma part d'un entrellat que tant els és repartir la tarja ciutadana, de sota mà, com si fos una oficina ambulant de l'ajuntament, o cercar signatures entre la tercera edat, algunes de fadrines que mai no han conegut els calfreds d'un marbre entre les cames, i que reivindiquen per als seu fills "quins s'haurà de demanar el lector" una millor escola, que no sempre és sinònim d'educació.
Però també per combatre tot això, i la desídia de l'estiu, hi ha, no el vi, sinó la poesia feta cant, que entra dolceta dolceta, com si d'un borgonya es tractàs i inunda l'esperit d'indulgències plenàries vers aquest dolor, i tant els és cantar Ramon Llull, com Blai Bonet, o en Miquelangelriera, o en Bernat Nadal. Saben que no tot és desar somnis i més enllà del seu nom una mica embullat, i d'espirals de clixés, hi ha la força i l'empenta que hi posen als seus recitals i que captiven el públic, llec o il·lustrat que hi assisteix. Si teniu ocasió, si us lleu, si us voleu treure la busca del tedi de dins l'ull opac no dubteu d'escoltar-los són Espirals d'embulls i la seva proposta es diu «No tot és desar somnis».
