algo de nubes
  • Màx: 32°
  • Mín: 25°
32°

Cervells i esquenes

L'estiu passat vaig sentir i llegir alguns comentaris sobre un llibre "Estupor i tremolors, d'Amélie Nothomb (Columna), després un xic decebedor vist el que s'hi prometia" on una jove belga rememorava de forma novel·lada els seus anys de feina en una empresa japonesa, a Tòquio: jornades inacabables, exigència de disponibilitat absoluta per a qualsevol tasca (que la va conduir a acabar netejant els lavabos), jerarquies incomprensibles prop de l'esclavatge, impenetrabilitat de l'estructura organitzativa i imprevisibilitat de les decisions de la direcció i un seguit de pràctiques que només accepten els qui ho necessiten de bo o els qui, com l'autora, estan tan fascinats pel Japó que han d'amargar-s'hi deu anys per decebre's completament. Un any després apareixen notícies semblants sobre el funcionament de la societat japonesa: sobre sud-coreans que es tallen els dits en senyal de protesta contra les pràctiques de les empreses japoneses amb els treballadors d'altres països (també?) i comentaris sobre manuals d'ètica empresarial on es detalla exactament el grau d'inclinació de l'esquena que exigeixen les reverències que els empleats han de fer als superiors. Hi hauria molt a parlar del que hi ha davall aquesta superfície aparentment anecdòtica dels costums laborals del japonesos "i també d'aquesta mateixa superfície de les notícies que ens arriben, que segurament no és gens anecdòtica", i molt més a comparar amb el que nosaltres, els occidentals mediterranis del sud "en el nostre petit cas concret també illencs" veiem i coneixem i, sovint i molts, pateixen. És una coneguda simplificació, que els empleats japonesos han practicat en el passat una lleialtat gairebé malaltissa a l'empresa, en aquest exercici que hi anomenen ètica de l'adhesió i que ens semblava, fins fa poc temps, tan ridícula i fora de lloc. Els japonesos es permetien aquesta servitud i vilesa (servilesa?) perquè n'obtenien, a grans trets, plena ocupació, reconeixement de l'antiguitat amb independència que fossin o no bons treballadors, i una seguretat que s'estenia a tots els ordres de la vida, en un cúmul que anomenen nen ko joretzu i que era fins fa poc l'essència quasi única de la cohesió social. Ara que a Europa i a gairebé tot el món tothom ha estat ensinistrat i amenaçat per mantenir la feina i per progressar-hi, per promocionar-s'hi, per mantenir-se actiu laboralment a desgrat de qualsevol temptació o malaltia "romàntica o real", per guanyar més diners i per amagar en l'activitat laboral qualsevol mancança, aquests exercicis ja no ens semblen tan excessius ni estranys. Els japonesos, d'altra banda, han afluixat en els seus costums, i han après igualment a evitar alguns dels antics excessos: no val la pena morir per res, ni tan sols per l'emperador, i no val la pena en particular morir per l'empresa.

Malgrat aquest canvi, no hauríem de ser injustos ni ingenus descreients d'aquesta ètica de l'adhesió empresarial. Al capdavall, per aquestes contrades en practiquem una altra igualment adhesiva. No parlo de la tendència gairebé innata que tenim tots a identificar-nos amb els punts de vista dels superiors, ni de la "de vegades convenient" imposada obligació de ser simpàtics amb els qui dirigeixen la nostra feina, ni dels que encara fan reverències, que n'hi ha, i molts, sinó a un exercici molt més contundent. En podríem dir ètica de l'adhesió intel·lectual, i és especialment visible, i corrosiva, en el camp polític. Fa que si hom simpatitza amb alguna organització, o hi milita, hagi d'estar d'acord amb tots els punts de vista oficials, i que qualsevol veu individual sigui presa com a dissident, perill, amenaça. Estem tan acostumats a aquest mecanisme com els japonesos a fer reverències, i al contrari que en el cas japonès, encara ningú no s'ha tallat el dit menut per protestar, i hom no sap mai si no és força més còmode, i més intel·ligent, doblegar l'esquena i mantenir tes i autònom el cervell.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.