És un fet que la promoció de les arts plàstiques "estigui en mans estrictament privades, en les d'entitats privades sense ànim de lucre o en les d'entitats públiques del nivell que sigui (perquè, avui en dia, en aquestes matèries sembla que totes se senten més o manco coresponsables)" mou quantitats de doblers força importants. Com tothom sap, un quadre pot arribar a cotitzar preus molt elevats, fins al punt que la seva adquisició pot ser un mitjà d'inversió de quantitats considerables i, de més a més, un mètode relativament fàcil i expedit per a la col·locació de doblers negres, no declarats a Hisenda. Segurament aquests fets deuen explicar en bona part l'extraordinària proliferació de les galeries d'art, aquests darrers vint anys, a Ciutat de Cavorques i enjondre, que diria o hauria dit en Nadal Batle.
És clar que als artistes plàstics els és molt més fàcil aconseguir unes remuneracions substantives per a la seva feina que als artistes de la ploma. Òbviament, en base de drets d'autor, difícilment es poden obtenir uns ingressos comparables. Definitivament, les lletres no són tan rentables. Fins i tot per a assegurar una mera supervivència, diguem en termes professionals, no hi ha color. Un pintor pot viure molt més fàcilment de la seva pintura que un escriptor, que el més normal és que visqui bàsicament d'alguna altra activitat professional, com pot esser "per exemple" l'ensenyament o el periodisme.
En el cas dels artistes plàstics més destacats, el gruix o el volum de la gestió promocional possible o desitjable realment requereix la col·laboració "quasi diríem la plena dedicació" de vertaders especialistes: galeristes, crítics, publicistes, relacions públiques, experts responsables d'entitats públiques o privades, vertaders professionals que, naturalment, participen d'alguna manera en els beneficis econòmics que es generen, evidentment no sols per a l'artista. Òbviament, si una persona vol dedicar-se a la promoció de l'art, no té perquè fer-ho en pla amateur. Sens dubte la professionalitat sempre assegura una major dedicació "això no ho podem oblidar de cap manera" i, conseqüentment, sempre serà millor per a la col·lectivitat (i no sols directament per a l'interessat) aconseguir una professionalització.
Tanmateix, el fet que hi hagi uns interessos materials per mig, pot tenir alguns efectes distorsionadors de les valoracions artístiques. Al cap i a la fi, convé que el públic pugui separar el gra de la palla i tenir alguna idea de per on li poden venir certes distorsions. En aquest sentit, l'examen atent de certes monografies dedicades a la labor d'algun artista o d'alguns vertaders catàlegs-monstres "de més volum i més costosa producció que moltes monografies (per la generositat del format i per la qualitat del paper i de les nombroses reproduccions)" pot resultar alliçonador i fer-nos témer que tanta abundància de recursos no sempre està totalment justificada.
En el cas de les despeses de les entitats públiques, caldria també no deixar de tenir present que sovint no està massa clar si s'han fet realment per a promocionar l'art o més aviat, almenys en bona part, per a promocionar la política «que tan generosament promociona els artistes». És el tema tan vidriós de la política al servei de l'art o de l'art al servei de la política, que no podem donar mai per cancel·lat. En definitiva, la desconfiança davant un cert nivell de despeses no crec que ens pugui fer gens de mal, malgrat les entitats puguin acusar-nos de desagraïts. En darrer terme, no oblidem que els doblers que inverteixen tant les unes com les altres són els nostres.
