Son Serra de Marina i jo

Passaren els anys, ens nasqueren fills, ens nasqueren deutes, ens nasqueren cabells blancs i rues... Inauguràrem prudències balderes, alguna malaltia lleu, qualque os de massa fàcil trencada, un parell de llibres escrits amb una precarietat de temps i estat d'ànim que encara ara no sé com es varen poder arribar a escriure... Però mai per mai deixàrem de banda Son Serra de Marina, s'arenal del delta del torrent de Na Borges, els Bartolins, la Colònia de Sant Pere, Cala Los Cans, Betlem. Qualsevol excusa era bona per fer-hi un voltí almanco un cap de setmana cada any, un bany en aigües transparentes, netes, si no hi havia mal temps, que aquells paratges estan molt oberts a tramuntana, que quan bufa, bufa, sia l'hivern o l'estiu. Així i tot, amb remullada o sense, sempre compensava el quilometratge la pau, la tranquil·litat, el iode, l'eixamplada de pit que hi podies gaudir, quan el sol s'acomiadava entre grocs nispro i vermells magrana. I a flor de mirada, els records de pells més estirades, rialles fresques sense tossina tabaquera, furioses envestides de calentors jovenívoles gens ni mica controlables.

I, a nivell personal, he de reconèixer aquí i ara, vaig tenir una sortada, doncs, un cosí de la Neus, la meva companya, en Jaume Dam, català de Roda de Ter, cuiner d'ofici i just benefici, matrimonià amb na Margalida Perla, petrera, un cel de criatura humana, i varen tenir la santa ocurrència de fer-se una casa justament a Son Serra. Per això mateix nosaltres podem gaudir cada any d'un parell de dies a l'estimat territori.

Avui, s'ha de dir també, no és exactament allò que era llavors. Absolutament res és el que era aleshores. Però, així mateix, de qualque manera manté l'esperit inicial: és una colònia d'estiuejants de Petra, de Santa Margalida, algun murer, que, malgrat que els dos mesos més forts de l'estiu ho lloguin a qualque estranger per allò de cobrir les despeses generals fixes, tampoc es desvirtua allò que, per poder arribar a la mar que és allà baix, a cent metres curtons, t'hagis d'aturar deu vegades per a dir bondia a en Tomeu, en Nadal, na Jerònia, en Llorenç, en Bernat, na Maria... O sia, continua essent una colònia d'amics que ens veim cada any solament, però quan ho feim sabem retrobar-nos a bastament.

S'hi ha edificat molt des d'aleshores, però han estat habitatges unifamiliars. No hi ha grans blocs d'apartaments ni cap hotel ni un, de manera que allò sembla no ser Mallorca. Hem de tenir en compte que a cinc quilòmetres en línia recta hi tenim el caliportal disforjo de Can Picafort, o sia, té mèrit. Parl de Son Serra de Marina. De la zona de Betlem no la vull ni mentar. Us ho estalvii. Cala Los Cans, igual de sempre, o quasi, casetones de pagès que s'han endoblat, o triplicat el volum, però sense gaire desastres. M'hi sobra molta filferrada, això sí, però què voleu, el sentit de la propietat privada s'ha accentuat moltíssim aquests darrers anys, potser degut a influències estrangeres, o forasteres, que no és el mateix, però que de vegades signifiquen idèntica cosa: mal enteniment, deficient assimilació del que són els usos i costums de per aquí. O passotisme directament, que aquesta és una altra, potser més greu.

Mentre, un altre pic carregada de piles a Son Serra, uns cafetons al Sis pins amb l'amo en Jaume, aquestes retxes sense cap pretensió ni una, i qui dies passa, anys empeny. I silenci. Un envejable, necessari silenci.