Mocadors

El mocador de tela ha resistit l'envestida dels clínex com un senyal de distinció de qui el du en la butxaca. El paper és més còmode; el tèxtil, en canvi, marca distàncies. L'usar-i-tirar ha fet estralls entre el clàssic pedaç brodat, però mai no podrà competir amb les funcions. D'acord, s'embruta. Però prova d'eixugar-te la suorota d'aquests dies de canícula amb un paper suau de marca blanca. Acabes ple de miquetes de cel·lulosa enganxades en els llocs més insospitats. Ningú no posa un tisú en un banc per no embrutar-se el cul dels calçons "si no empra un mocador de veres hi posa un diari, cutre però efectiu"; l'ús del de roba pot arribar a ser cursi, démodé. Però una butxaca aristocràtica no confessarà mai que amaga un paquet de clínexs. El secret del bon ús del mocador de tela, però, està en no emprar-lo. Sempre ha d'aparèixer polit, en cas de necessitat extrema. Un company periodista, potser el millor operador de càmera que treballa en aquesta comunitat, anava a fer un reportatge al vaixell del rei, un bolo per a la cadena pública estatal. En arribar-hi "deixa la zodiac, puja a l'embarcació reial", l'objectiu de la càmera estava brut d'esquitxos i saladina. Fent gala de la proverbial simpatia reial, el mateix monarca va treure's un reial mocador de seda dels reials bermudes i l'hi va oferir gentilment. L'home es va mirar el pedaç, però es va estimar més netejar la càmera amb la camiseta. No és un menyspreu: la seda real segur que troba missions menys prosaiques que netejar una lent. És el problema dels mocadors: fa llàstima embrutar-los amb qualsevol cosa quan tens a l'abast una màniga o uns faldons "de què si no sovint cercam una espatlla per plorar-hi a sobre? "llavors no ens conformaríem ni amb el mocador més luxós.