Lluís Maicas

Quadern de viatge

Lluís Maicas21/08/01 0:00

Dimarts, 14." Els casos com el de Gescartera tenen la virtut d'alegrar l'estiu als periodistes i als polítics de l'oposició, els quals, amb la calor i les vacacions, pateixen la síndrome dels actors secundaris entre pel·lícula i pel·lícula. Perquè s'arribi a donar un cas de característiques semblants cal la concurrència de, com a mínim, tres circumstàncies, dues de les quals són òbvies. En primer lloc, cal que els organismes oficials de control, l'objectiu dels quals és exercir una estricta vigilància envers les entitats financeres i les seves operacions especulatives, a la borsa o en actius d'alt risc, tanquin els ulls, els girin, interessadament, cap a una altra part, facin els ulls grossos davant algunes irregularitats a canvi d'algun regal, siguin part implicada o, senzillament, es tracti d'inútils per ocupar el càrrec que ocupen. En qualsevol dels casos se'ls ha d'enviar a vigilar les gandules d'alguna platja que no tengui gandules, perquè els turistes no se'n vagin sense pagar. En segon lloc, cal que els gestors de les entitats financeres, motiu d'escàndol per presumpte robatori, tenguin una absoluta i total manca d'escrúpols envers els inversors, pocavergonyes que s'enriqueixen il·legalment i/o impunement a l'ombra del poder o, el que és encara pitjor, malversen els cabals que els han confiat, sobretot els particulars incauts, car la implicació de les associacions de cecs, baldats i militars put a política bruta, a tràfic d'influències, a pressions de dalt. Finalment, hi ha un aspecte que quasi bé ningú no menciona. Perquè el frau sigui possible, calen inversors encegats per l'avidesa d'un guany irregular, que està molt per sobre els minsos interessos que ofereixen les entitats financeres, caixes i bancs, de tota la vida. Una gran part de les estafes que es practiquen necessiten la complicitat, potser involuntària, dels estafats, persones per a les quals la procedència del guany, mentre sigui alt, és preferible ignorar-la i posen per davant la rendibilitat a la seguretat. Normalment, qui ven duros a quatre pessetes sol vendre duros sevillans i qui els compra comparteix pecat i penitència.

Dimecres, 15." En l'edició d'ahir d'aquest diari hi havia, en la primera plana, la fotografia d'un jove arquer a punt de llançar una fletxa vers una invisible diana. Es tractava d'un acampat a la Victòria i vestia una camiseta estelada independentista, la qual cosa demostra que la rotació de la terra no és en un únic sentit, sinó que gira, aleatòriament, segons els vents de la història i el buf del poder que els provoca. Dic això perquè antigament, en la meva època d'usuari, el campament de la Victòria "coincidència entre un topònim i una gesta bèl·lica que acabà en la victòria dels rebels?" pertanyia al Frente de Juventudes i el gestionava la OJE, per tal d'alliçonar la joventut en els valors del nacional-catolicisme. Aleshores, en comptes de samarretes estelades, els cadets dúiem camisa beige i els comandaments, blava, falangistes com eren tots ells i algun, a més, pederasta. Eren tasques diàries l'ofrena d'una corona de mata als caiguts per Déu i per la pàtria, l'entonació, amb veu vibrant, de l'himne Cara al sol i els focs de campament, que a l'estiu eren sense flama. Tot i això, era una manera barata de passar quinze dies d'estiueig amb els amics de sempre, amb els qui vaig compartir esquadra i tenda i, després, la vida. De poc ens serví l'ensenyament i la formació de l'esperit nacional, car aviat descobrírem que la nostra nació no era, exactament, Espanya. Ara, en aquell «solar patrio» enmig de la pineda, ignor si de forma ingènua o conscient, un jove du una camiseta estelada, reclam no gens innocent de la independència.

Dijous, 16." Últimament, alguns tòpics anecdòtics han esdevingut categòrics mitjançant frases fetes que algunes persones usen com a signe de modernitat. Així, n'hi ha que diuen ser «ciutadans del món», la qual cosa és una d'aquestes idioteses que només els imbècils creuen. Afortunadament, els límits del meu àmbit vital són més reduïts i, això no obstant, sovint no els abast del tot. O bé «pensar globalment, actuar localment», de la qual sentència, ateses les limitacions que me són pròpies, encara no n'he copsat el sentit exacte, tot i que, a rel dels darrers esdeveniments antiglobalització, he pensat que podia tractar-se d'una consigna dels carrabiners italians: pensar globalment en el conjunt de dissidents que provoquen els aldarulls i actuar localment contra les costelles o el cap d'algun d'ells. Un tret al cervell, per exemple.