El regidor del PSOE a l'ajuntament de Palma, Ramón Torres, ahir de matí va acostar-se a la barra del Bar Cristal i va demanar un rebentat. Cantussejava fandangos. Concretament aquell de «hasta los bueyes se ponen/ flores en la romería», etcètera, etcètera. Al cap d'uns minuts va reunir-se amb ell José María Rodríguez, l'home de confiança de Joan Fageda. I va demanar aigua. L'un i l'altre actuen com si fossin el número u dels seus respectius partits a Cort, i cal considerar-los ferms aspirats a fotre-li les claus del Cel a Sant Pere quan un dia pugin per amunt. Havien de pactar l'anada d'avui horabaixa a Sant Bernat, atès l'arrelament que té aquesta festa entre els ciutadans. Tant el Batle com el cap de l'oposició, Antoni Roig, els havien encarregat que fessin ús de tota la seva capacitat imaginativa i organitzativa per tal de fer lluir una tradició tan nostrada. «Varios miles de romeros partirán de Cort a las cuatro de la tarde "va informar Rodríguez a Torres". El milenar que llegue a La Real será recibido con una suelta de palomas y por el alegre repicar de campanas de la iglesia parroquial». Li va parèixer bé, a Ramón Torres. Tanmateix, no acabava d'entendre la cosa. «Ya me dirá Rodrígue dónde habremo dejao lo otro millare de romero». Va posar cara d'enterramorts, Rodríguez. «En las acequias que nos han abierto los africanos, es inevitable». Va alarmar-se Ramón Torres. «Chiquiyo, la olimpiá pa lo catalane, que come fuet "va protestar-li". No vaya a diemarme la colonia andalusa con una carrera de obtáculo pa lo cabayo de la cuadra militá». Va beure un glop d'aigua, Rodríguez. «No te preocupes», va calmar-lo. I afegí: «Más soldados perdió Pétain en Verdún y los franceses no dejaron de sonreír».
Va treure's un paper amb apunts, Rodríguez. «¿Qué te parece "va demanar-li al líder socialista en Cort" si abren la marcha una banda de cornetas y tambores? Ya me entiendes. Plam, pataplim, a voler». "Ya "va acceptar, Torres", algo de Schubert». «Por supuesto "va aclarir-li, Rodríguez". Paquito El Chocolatero y las piezas que tú digas». Va continuar, Rodríguez. «Detrás de la banda desfilarán las falleras en fila de a dos». Va botar, Torres. «Ah, no! Ya me dirá por qué han de í por delante de la chavala vestía de faralae.» Va ésser taxatiu, Rodríguez: «porque hemos de respetar el protagonismo de los Països Catalans». I va explicar-se: «Amigo Torres, la historia es la historia y no hemos de prostituirla». Va donar-se per vençut, Ramón Torres, davant el pes intel·lectual del seu admirat rival a Cort. Tanmateix aquest va apressar-se a acontentar-lo. «A continuación vendrán tus flamencas», va dir-li. «¿Toas...? Mira que invito a la Rosiíto i a la Carmina Ordóñe pa mayó realse de San Berná», va amenaçar, Torres. «Que vengan "va admetre, Rodríguez". Cobrarán un talón con cargo a Cultura». Va quedar satisfet, Ramón Torres. Aleshores, Rodríguez ja va passar a informar-lo de les qüestions més intranscendents. «Detrás de tu gente desfilará la banda municipal y detrás de ésta los xeremiers», va dir-li. «De acuerdo "va afirmar Torres, en veure que a Rodríguez no se li havia escapat cap detall. Encara va demanar: «I er camió de la bazura?» «Detrás del elenco local», va respondre-li. No li agradava a Torres. «¿Y si involuntariamente er camió atropeya arguno de lo de la xirimia?», va demanar. «No había caído en el detalle», va acceptar Rodríguez. I va rectificar amb rapidesa: «Será mejor que los mallorquines desfilen por detrás del camión». A continuació passaren a parlar de l'arribada a La Real. Hi haurà una ofrena floral acompanyada d'una bona tronadissa, i a continuació s'oficiarà una «Misa Rociera».
Després, paella a voler per a tothom i en Berenjenita Pelá que cantarà sevillanes fins que el sol s'haurà post. «Si te parese, pondremo una pancarta que diga Inländer Raus», va proposar Ramón Torres. I va dir, un xic confús: «e lo único que zé en eztranjero». Va oposar-s'hi Rodríguez: «Si hacemos una fiesta para los mallorquines, no hemos de ofenderlos». I va indignar-se, Torres. «¿Quié habla de ofendé, amigo Rodrigue? Segú un tío de Madrí que e mu, pero que mu artitta, eta pancarta no e una ofensa, e una perfomance». I recordant la lliçó històrica que li havia donat Rodríguez en la qüestió dels Països Catalans, no va dubtar a tornar-li la pilota. «En curtura, ecúchame: sé lo que me digo», sentencià. «De todos modos lo consultaré», va mormolar Rodríguez tot pensant plantejar la qüestió a una intel·lectual de pes com és ara la seva companya de partit, l'admirada María José Frau, no endebades el rector de Sant Matgí li ha encarregat el pregó de festes dels pròxims vint-i-cinc anys. Ja a la porta del Cristal, José María Rodríguez no va poder estar-se de comentar-li a Ramón Torres la seva preocupació per l'actitud dels independentistes. «Igual se viene el Sastre a lomos de la burrita», li va fer saber. «'Ná! "va exclamar Torres". La burra e un animá locá, zin grasia. I nozotro somo universale y apoztamo por lo bello». Va assenyalar l'estàtua del Rei en Jaume cisellada per Clarasó. «¿De dónde cree que zacó er cabayo el Rey don Jaime?», va demanar-li. «De Fauto Ferrero, chiquiyo "afegí". Der zeñó Ferrero, que lo zé de güena tinta». Va obrir uns ulls com a plats, Rodríguez. Poques n'hi passen per alt, i era evident que no n'estava assabentat.
