En el concert d'Alejandro Sanz, els espectadors superaren amb escreix la cabuda del Lluís Sitjar. Concretament n'hi va haver uns sis mil de més, de manera que s'arreplegaren al vell estadi mallorquinista unes vint-i-cinc mil ànimes. Això vol dir que a cinc mil pessetes l'entrada, tot fent números rodons, deixaren en taquilla uns cent vint-i-cinc milions de pessetes. Evidentment, ens ha de satisfer d'allò més tant l'èxit de l'artista com els beneficis, ben legítims d'altra banda, que la productora i el promotor es deuen haver repartit. Estic convençut que ésser empresari és una cosa molt difícil, perquè no tothom és bo per a invertir en negocis de risc. Julio Iglesias i Raphael, sense anar més enfora, alguna vegada han estat deficitaris a Palma, i tot i que Alejandro Sanz venia avalat per les vint mil persones que va congregar en el concert de fa tres anys, en aquesta mena de negocis mai no se sap si el vent bufarà a favor o en contra. No diguis blat fins tenir el sac lligat. De tota manera, productora i promotors actuaren amb cautela. Vull dir que procuraren lligar el sac dels beneficis molt abans d'obrir les taquilles i, a més a més de comptar amb la col·laboració de l'Ajuntament de Palma que cedia l'espai del concert i els bombers, aconseguiren el suport econòmic de diverses empreses i, fins i tot!, de la conselleria de Presidència. Per tant, si les coses són com sembla que són, i no tenen perquè no ésser-ho, no passaren gens ni mica de pena. Congratulations. Uns altres sentiments, ben allunyats de la simpatia, ens ha de despertar per força el senyor Antoni Garcías, que va tenir l'atreviment d'afluixar la mosca perquè Alejandro Sanz pogués actuar a Palma. Aquesta despesa, si no s'apressa a explicar-ne les raons, no s'entén fàcilment, sobretot si tenim en compte que per Mallorca han passat els artistes més anomenats de cada època i, no per això, els empresaris que els contractaven pararen la mà a la porta de les institucions públiques. D'altra banda no crec que tenguessin pèrdues. Gent com Duke Ellington o Lionel Hampton, que cobraven en dòlars quan la pesseta s'arrossegava, no se n'anaren de buit. Ni tampoc les grans figures de la cançó francesa o italiana, des de Gilbert Bécaud a Mireille Mathieu, des de Marino Marini a Doménico Modugno. Eren altres temps, és clar. Els empresaris exposaven els seus doblers i si no treien per a pagar el llum, mala sort. Si un empresari d'anys enrere s'hagués atrevit a demanar diners públics per a sufragar l'actuació de qualsevol d'aquestes artistes que he esmentat, molt possiblement hauria vengut d'un pèl que no li formassin consell de guerra. Ara, el patrocini, per part de les institucions públiques, de dos guitarristes i un moix, és una cosa corrent. Bé, potser sigui beneficiós per a la cultura. Tanmateix, s'han de donar un seguit de condicions, que no es donen en el cas del concert d'Alejandro Sanz, per a justificar la inversió a fons perdut dels diners públics. Per exemple, estaria justificat "això sense entrar en valoracions artístiques", si malgrat les vint-i-cinc mil persones que passaren per taquilla no s'hagués pogut cobrir el pressupost. O si l'aportació de la conselleria hagués suposat un abaratiment de les entrades amb el consegüent benefici per a l'espectador. No cal ni dir que no es va donar cap d'aquestes dues condicions. Ni probablement cap altra que permeti, al conseller de Presidència, una sortida decorosa d'aquest embolic. Parlem clar: Alejandro Sanz és un artista que es troba en el cim de la popularitat i, en conseqüència, allà on ell actua s'acaba el paper. Aleshores...? A primera vista, l'aportació de cabal públic a un espectacle que la iniciativa privada pot afrontar amb moltíssimes garanties d'èxit sembla fruit de la frivolitat més pregona. En qualsevol cas, el senyor Garcías deu daber per què ho ha fet. I, si ho sap, ben igual es decideix a treure'ns de dubtes. Gairebé diria que en té l'obligació. No ens pot deixar així, amb el «corazón partío», especulant amb la possibilitat que els nostres diners vagin a parar a un sac foradat.