Mallorca, per la seva ubicació geogràfica, ha sofert històricament sequeres més o menys pronunciades i la distribució irregular de plogudes aguditzà l'enginy dels nostres avantpassats per assegurar aquest líquid. Però l'increment de la població, un fenomen que es produí sobretot a mitjans dels 60, suposa la ruptura definitiva de tan fràgil i delicat equilibri. La crisi arriba al punt culminant en aquests moments. El dèficit hidrològic actual no és més que un altre tema de judici de com s'han fet de malament les coses: improvisació, guanys sense escrúpols a costa de la majoria i de les altres generacions futures, contribució a l'augment d l'encalentiment planetari...
És complex i du feina refer l'equilibri tan extremadament romput. És clar que no serem el boc expiatori de torn, perquè si el sistema biocida i globalitzador del sistema imperant i totalitari és el súmmum del paroxisme destructor. Però com a botó de mostra, Mallorca és més que un exemple de com hem actuat de malament, en un món fràgil i limitat com el nostre. El repte més preuat que podem aconseguir seria un profund canvi de mentalitat i de valors que no arriba a produir-se, però que continua sent la fita identificadora del present i del futur.
A pocs centenars de quilòmetres al sud de Mallorca, una mar d'arena de deu milions de quilòmetres quadrats es fa de cada vegada més persistent en la configuració del nostre bioclima. En el moment en què el color groc calcinat comenci a tornar verd, l'esperança haurà arribat al planeta i a la nostra Illa.
