Un repàs de les seccions dels mitjans de comunicació dedicades a la política internacional, aquests darrers temps, pot resultar totalment desencoratjador. Sembla que els responsables polítics de les zones on hi ha, en l'actualitat, conflictes, opten per la pitjor de les sortides. O, si més no, per la més violenta i sanguinolenta.

Si la història avança amb alts i baixos, ara ens toca viure (i allò que és pitjor, a alguns morir) una de les davallades. Sembla que no corren bons temps per al diàleg, que al cap i a la fi és, si no l'única, sense cap dubte la millor manera de resoldre els conflictes.

Només recordar els noms d'alguns dels líders que tenen a les seves mans la resolució d'alguns dels conflictes que arrossega la humanitat, ja és com per posar-se a tremolar. De tots ells, el cas d'Ariel Sharon pot ser el més representatiu i també el més tràgic. Negar-se a veure que el conflicte entre els palestins i l'estat d'Israel només té un camí per a la seva resolució, que és el diàleg, és més propi d'un fanàtic que d'un dirigent apte per a la gestió política.

La llista, desgraciadament, és molt més llarga i abasta dirigents dels cinc continents, amb el cowboy, George Bush, al capdavant i amb l'excepció fràgil i provisional de Blair i Adams al difícil mosaic d'Irlanda del Nord.

I segur que hi ocupen un lloc destacat el neo-duce, Berlusconi, i el caudillín Aznar.