Sembla que la moratòria de les edificacions en sòl rústic
promulgada pel Govern ha generat una gran controvèrsia. Per una
part tenim el rebuig d'Unió Mallorquina i per l'altra els emperons
que hi posa el Col·legi d'Arquitectes. Per a uns amb la
impossibilitat legal (que no a la pràctica) de construir a finques
de menys de dues quarterades i per altres amb l'extralimitació de
l'executiu quan fixa el sistema de quotes de llicències amb una
norma cautelar, se creen més problemes que no es resolen.
Tanmateix, des del meu punt de vista, el que cal és trencar
definitivament amb una normativa urbanística en sòl rústic basada
amb la grandària del tros i substituir-la per una basada amb l'ús.
Per què?
És cert que fixar un mínim de terreny per poder edificar a fora
vila impedeix superar una certa concentració d'habitatges per
quilòmetre quadrat, però no soluciona dos dels principals
problemes. Per una part, no evita l'ús residencial del sòl rústic
que fa minvar dia a dia els terrenys potencialment cultivables. Si
un moment determinat la conjuntura econòmica n'és favorable, serà
pràcticament impossible augmentar la producció agrícola i fer
rendible agrícolament una illa formada per finques de dues
quarterades amb una casa enmig. Per l'altra, ja me direu com
quedaria el famós sostre poblacional que sembla que tothom sospira!
No m'he entretengut a fer els comptes, però si omplim Mallorca de
trossets de terra de catorze mil metres quadrats amb un habitatge
on hi viuen tres o quatre persones, estic segur que la xifra
resultant ens assustaria a tots.
A més a més, en el moment que el criteri edificatori es basa en
la grandària de la finca es produeix un tractament diferent dels
propietaris segons el seu poder econòmic. No sempre és així, però
generalment els qui tenen més finques i més grans solen ser més
rics, mentre que els qui només tenen un trosset d'una quarterada no
pertanyen habitualment a la classe alta. Aquesta normativa
urbanística impideix construir als petits propietaris però, al
mateix temps, permet especular amb el sòl als que disposen
d'extensions de terreny més grans, que veuen com es revaloritzen
les seves finques.
L'establiment de quotes tampoc no atura l'ús residencial de
foravila, ja que l'únic que fa és allargar en el temps la
colonització urbana del sòl rústic. Si abans s'aixecaven mil
habitatges anuals, ara per ventura només seran dos-cents cinquanta.
L'únic que hem fet ha estat multiplicar per quatre el temps que
trigarem a arribar al màxim previst: una caseta cada dues
quarterades, però hi arribarem igualment.
Com hauria de ser, per tant, al meu parer una normativa que
solucionàs els problemes abans esmentats? Idò hauria de ser una
llei que lligàs la construcció en sòl rústic a l'ús que se n'hagués
de fer, d'aquest sòl. Només s'haurien de poder aixecar
instal·lacions agrícoles i ramaderes o cases de pagès, però mai de
la vida s'hauria de permetre la construcció de primeres o segones
residències per a urbanites. No sé com hauria de ser exactament
l'articulat d'aquesta llei per poder assolir aquest objectiu, però
se m'ocorren algunes possibilitats, com per exemple que només
s'atorguin llicències d'obres als que puguin acreditar estar d'alta
a la Seguretat Social agrària, o als propietaris que puguin
demostrar que estan en disposició de signar un contracte
d'explotació de la finca d'una duració mínima, posem per cas de
cinc anys, amb un pagès. Segur que els equips jurídics del Govern,
o del Consell, o del Parlament o poden afinar molt més que jo i
trobar una fórmula completament legal que permeti que només qui ha
de viure de la terra pugui construir ni més ni menys que les
edificacions que li calguin per a una correcta explotació de la
finca.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.