Sembla que la moratòria de les edificacions en sòl rústic promulgada pel Govern ha generat una gran controvèrsia. Per una part tenim el rebuig d'Unió Mallorquina i per l'altra els emperons que hi posa el Col·legi d'Arquitectes. Per a uns amb la impossibilitat legal (que no a la pràctica) de construir a finques de menys de dues quarterades i per altres amb l'extralimitació de l'executiu quan fixa el sistema de quotes de llicències amb una norma cautelar, se creen més problemes que no es resolen.
Tanmateix, des del meu punt de vista, el que cal és trencar definitivament amb una normativa urbanística en sòl rústic basada amb la grandària del tros i substituir-la per una basada amb l'ús. Per què?
És cert que fixar un mínim de terreny per poder edificar a fora vila impedeix superar una certa concentració d'habitatges per quilòmetre quadrat, però no soluciona dos dels principals problemes. Per una part, no evita l'ús residencial del sòl rústic que fa minvar dia a dia els terrenys potencialment cultivables. Si un moment determinat la conjuntura econòmica n'és favorable, serà pràcticament impossible augmentar la producció agrícola i fer rendible agrícolament una illa formada per finques de dues quarterades amb una casa enmig. Per l'altra, ja me direu com quedaria el famós sostre poblacional que sembla que tothom sospira! No m'he entretengut a fer els comptes, però si omplim Mallorca de trossets de terra de catorze mil metres quadrats amb un habitatge on hi viuen tres o quatre persones, estic segur que la xifra resultant ens assustaria a tots.
A més a més, en el moment que el criteri edificatori es basa en la grandària de la finca es produeix un tractament diferent dels propietaris segons el seu poder econòmic. No sempre és així, però generalment els qui tenen més finques i més grans solen ser més rics, mentre que els qui només tenen un trosset d'una quarterada no pertanyen habitualment a la classe alta. Aquesta normativa urbanística impideix construir als petits propietaris però, al mateix temps, permet especular amb el sòl als que disposen d'extensions de terreny més grans, que veuen com es revaloritzen les seves finques.
L'establiment de quotes tampoc no atura l'ús residencial de foravila, ja que l'únic que fa és allargar en el temps la colonització urbana del sòl rústic. Si abans s'aixecaven mil habitatges anuals, ara per ventura només seran dos-cents cinquanta. L'únic que hem fet ha estat multiplicar per quatre el temps que trigarem a arribar al màxim previst: una caseta cada dues quarterades, però hi arribarem igualment.
Com hauria de ser, per tant, al meu parer una normativa que solucionàs els problemes abans esmentats? Idò hauria de ser una llei que lligàs la construcció en sòl rústic a l'ús que se n'hagués de fer, d'aquest sòl. Només s'haurien de poder aixecar instal·lacions agrícoles i ramaderes o cases de pagès, però mai de la vida s'hauria de permetre la construcció de primeres o segones residències per a urbanites. No sé com hauria de ser exactament l'articulat d'aquesta llei per poder assolir aquest objectiu, però se m'ocorren algunes possibilitats, com per exemple que només s'atorguin llicències d'obres als que puguin acreditar estar d'alta a la Seguretat Social agrària, o als propietaris que puguin demostrar que estan en disposició de signar un contracte d'explotació de la finca d'una duració mínima, posem per cas de cinc anys, amb un pagès. Segur que els equips jurídics del Govern, o del Consell, o del Parlament o poden afinar molt més que jo i trobar una fórmula completament legal que permeti que només qui ha de viure de la terra pugui construir ni més ni menys que les edificacions que li calguin per a una correcta explotació de la finca.
