lluvia ligera
  • Màx: 31°
  • Mín: 25°
29°

Els efectes d'una provocació

El doctor italià Severino Antinori ha aixecat la veda i, contra una mena de consens universal fet més de bones intencions que no de lleis precises, ha anunciat que a ell i als seus col·legues no els aturarà res: ells clonaran éssers humans. L'ètica, ens vénen a dir, no pot ser un obstacle per al coneixement i els avantatges que se'n derivin. Des que el doctor Antinori va anunciar els seus propòsits, despús-ahir, tot el món s'esqueixa els vestits, i potser amb raó.

Però potser la qüestió sigui una altra, la por del món de mirar obertament cap a les possibilitats de futur que obre l'embriologia davant dels nostres ulls i, sobretot, davant de la nostra imaginació. Des de moltes instàncies (l'Església catòlica ha estat puntualíssima, com sempre, a la cita amb el rebuig a la ciència), les noves perspectives han estat estigmatitzades en nom de la moral i de l'ètica, la qual cosa, al marge que sigui raonable o no, ha produït un efecte secundari altament perniciós: no ha facilitat, sinó el contrari, el debat, el corrent d'idees sobre una qüestió que des del primer moment es va endevinar o intuir clau.

És inexcusable tenir present que és impossible posar barreres a l'experimentació que siguin respectades per tothom. Hi pot haver moltes raons per seguir endavant en la clonació i en altres línies d'investigació, i no sempre els arguments contraris són inapel·lables. La senyora Nancy Reagan, que durant tants anys va ser l'avantguarda sinistra de missions anàlogues al que aquí són els moviments dits pro-vida, ara, curiosament, es mostrava partidària de la clonació d'embrions humans per avançar en la curació de malalties com el Parkinson o l'Alzeimer..., afectada com està personalment per la malaltia del seu marit. Si de la clonació d'embrions pogués dependre la curació de les malalties que més atemoreixen la població dels països rics, i si aquesta possibilitat se sabés explicar adequadament, és probable que canviàs el parer de moltes persones.

El problema (un dels problemes) és que la societat occidental s'ha estimat més prohibir que debatre, i amb les decisions preses per Bush i el senat nord-americà semblava que la qüestió tenia possibilitats d'apaivagar-se i de diluir-se lentament entre els grans assumptes oblidats. Però els continguts de les propostes de la ciència són, en aquest cas, massa gruixuts perquè la comunitat científica acoti el cap unànimement a raonaments de bona voluntat. Era inevitable que, per ambició personal (prestigi, interessos econòmics, etc.) o per afanys humanitaristes, el tema ressorgís a la palestra pública. Si no hagués estat el doctor Severino Antinori, hauria estat un altre, o un equip, o un laboratori, o fins i tot un país. És clar, en qualsevol cas, que una qüestió tan transcendental no podia triar l'ombra de l'oblit amb l'aquiescència de «tots» els científics.

És per això que s'han aixecat veus sobradament autoritzades, agraint el doctor Antinori que fes la seva provocativa declaració a Washington (i això vol dir ressonància mundial). Se li agraeix, no que hagi elegit un camí oposat al dèbil consens anterior, sinó que l'anunci dels seus propòsits ens alliberi d'un pacte de silenci no escrit, però acceptat per una gran majoria de governants, que s'estimen més obscurir el futur que no mirar-lo amb els ulls de la ciència per, després, i una vegada avaluades totes les possibilitats i els seus efectes, prendre les decisions oportunes, comprometre's amb aquest futur, que és una manera de comprometre's, també i sobretot, amb el present.

A la llista dels que han adreçat el seu agraïment al doctor Antinori pels efectes secundaris de la seva desvergonyida dissidència, em permetin, i per més indigna que en sigui, afegir-hi la meva firma, una insignificant col·laboració en la demanda d'afavorir el coneixement per administrar-lo després amb valentia.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.