«'Hola don Pepito!», va exclamar l'un. «'Hola don José!», va respondre l'altre. «¿Pasó usted por mi casa?», va demanar el primer. «Por su casa yo pasé», va contestar el segon. «¿Para qué?», va voler saber don Pepito Moranta, botiguer de vetes i fils per tradició familiar. Aleshores, don José Alorda, de «Zapatos Alorda», li va fer saber que era convenient que acudissin a la convocatòria de la Direcció General de Política Lingüística entorn del Pla de Xoc. «Y qué se nos ha perdido a nosotros En estas costelladas?», va demanar-li don Pepito. «Vatua d'ell! "li va respondre don José" Anem-hi y ya verás como algo nos caerá». Va reflexionar, don Pepito. «Lo que no puede ser Josemi "va dir al seu amic", es que la empresa familiar esté tutelada por rojos y separatistas». Va continuar: «En fin ¿cuándo es el evento?» Gairebé no el va deixar acabar don José. «En breve" li va comunicar. I afegí: "«Vamos para allá». Així que es posaren en camí, els dos comerciants, cap a un dels centres culturals més coneguts de Palma. Com era de preveure el saló d'actes era de gom a gom, donat el gran interès que els empresaris tenen per la qüestió lingüística. Els senyors Moranta i Alorda es col·locaren on pogueren, després de saludar el senyor Bellinfante, un dels sociolingüistes més consistents de la darrera fornada. «Al entrar aquí conviene que os paseis al catalán "va advertir-los. De lo contrario no hay ni cocarroi ni coca de trempó». Entraren, per tant, ben alliçonats. A la taula presidencial s'assegueren el President Antich enmig, i els senyors Damià Pons, Joan Melià, Antoni Mir i Pere Muñoz, dos a cada costat d'ell. En prendre la paraula el senyor President va fer-se un silenci expectant. «Presentam, avui, el Pla de Xoc "va anunciar sense més preàmbuls. Comença la sessió». I va asseure's. «Ssst!», va fer el senyor Antoni Mir, que era qui tallava el bacallà. «Ssst!», repetiren la mitja dotzena de llepaculs que ocupaven els seients de primera fila, tot girant-se cap endarrere. I va fer-se un silenci de Sagrari, de manera que sols se sentia el brunzit monòton dels ventiladors. Passat un temps, els senyor Pons i Melià ja becaven descaradament, i bona part del selecte auditori no va tenir inconvenient a imitar-los. «Ssst!», repetia, de tant en tant, el senyor Mir, escampant, per damunt les butaques, la seva mirada d'àguila. «Ssst!», repetien des de les primeres files. Mentrestant, el senyor Muñoz feia tot el que sabia per caçar una mosca d'ase que no tenia altre objectiu que importunar el conseller. El President, ni parpellejava, talment com si l'haguessin emmidonat. Cal suposar que anhelava trobar-se a la plaça d'Algaida "situada exactament en el melic del món" i prendre's un whisky a s'Acadèmia, però se'n va cuidar prou de no fer públic el seu desfici, no endebades la cultura li infon més respecte que les caputxes de Setmana Santa. Passats uns vint minuts de silenci i recolliment, el senyor Antoni Mir va fer sonar una campaneta. La primera vegada a penes va dringar i, de mica en mica, ho va fer amb més força fins que va aconseguir despertar, sense ensurt, els dormilegues. «I ara, què hauríem de fer Dòminus?», va demanar, en un xiuxiueig, don Pepito a don José. «Esperarem a veure què fan els altres», va respondre-li aquest en el mateix to discret de veu. I allò que feren els altres, va ésser posar-se drets quan veren que s'hi posava el President. «Auuuuh!», va fer el Conseller de Cultura, talment el ca de Son Brondo. «Auuuuh!», va repetir el senyor Melià. «Auuuuh!», feren tots els de la taula presidencial alhora. «Auuuuh!», exclamaren els llepaculs de davant. «Hem de cridar?», va demanar don Pepito a don José. «Qui paga les cerveses?», va respondre don José a don Pepito. «Ells», li va dir el primer. «Idò som-hi!», va decidir el segon, de manera que uniren el seu udol a l'udol general. «Auuuh!», exclamaren tots. A continuació, va fer-se, altre pic, el silenci. Les autoritats s'assegueren i el públic també. El senyor Pere Muñoz mirava de caçar la mosca i el silenci era tan espès que es podia tallar. Passada mitja hora grossa, va sonar novament la campaneta del senyor Mir i el President va aixecar-se. «Vos hem presentat el Pla de Xoc "va declarar. I afegí, en to solemne: "don per tancada la sessió». Aleshores, els assistents començaren a abandonar el saló d'actes, no sense transmetre la seva enhorabona a les autoritats i al senyor Mir per la claredat en l'exposició d'allò que és el Pla de Xoc. «Demà el presentam a en Van Morrison», repetia el conseller Pons a tots els que el volien sentir. «Hem de fer el vermouth amb ell en es Pesquero», especificava el senyor Pere Muñoz. Era, no cal ni dir-ho!, una gran notícia. A la porta del centre de cultura, els senyors Moranta i Alorda s'acomiadaren. «Hola don Pepito!», va dir-li l'un a l'altre "«Hola don José!», li va respondre l'altre.