L'opció «maltista» del PSM

Primer de tot pareix una certa convergència amb les tesis balearistes de Mesquida, i per tant del PSIB, i implícitament un cert fàctic allunyament del catalanisme acrític i submís cap a l'egoisme financero-economicista dels conservadors nacionalistes catalans. Una actitud que, si se confirmàs en el futur, significaria una més estreta i lògica relació de la cúpula del PSM amb la realitat balear, deixant al marge el que puguin aconseguir o voler els conservadors pujolistes, que ben demostrat ha quedat que res té a veure amb Balears. En segon lloc (i cal tornar a fer menció de la reserva a l'espera de les accions i manifestacions futures del PSM, així com deixar constància de la sorpresa pel poc cas que se li ha fet) les declaracions «maltistes», per dir-ho així, de Sampol són una novetat impactant en el discurs del PSM. No només dels dos anys de Pacte de Progrés, sinó dels darrers sis, exactament des d'aquella primavera de 1996 quan Munar destituí els càrrecs del PSM del Consell de Mallorca, i aquest partit entrà en desorientació progressiva. Per primera vegada des d'aleshores, els nacionalistes de Sampol semblen llançar una idea nova, fan ideologia pròpia, opten per un model balear, i s'allunyen tant de fer fàcil victimisme contra Madrid com del còmode seguidisme de Barcelona.

Que potser només sigui una opinió de Sampol no acceptada pel seu partit? Potser sí, però pel cas és el mateix: és una idea nova (com totes, discutible) correctament expressada per a projectar-la cap a la societat. No és la típica folklorada pseudo-independentista, ni el plor nacionalista habitual... És, o millor dit: podria ser, una opció balearista autòctona que, si bé té una inicial formulació simplement economicista, podria tenir un futur desenvolupament político-ideològic més ample. Cal demanar-se si a la fi el PSM s'ha disposat a acceptar allò que predica en el desert des de molt anys Damià Pons, en el sentit que cap nacionalisme no té futur aquí si no parteix de la «triple nació»: la sentimental i primera, l'illa; la cultural, catalana; i la política en la qual s'ha de centrar tota lluita i objectiu: Balears. Encara no està clar que sigui així però és, com a mínim, possible. Almanco així se pot suposar a partir de les declaracions de Sampol sempre i quan, és clar, no siguin simplement una opinió sense més transcendència. En tercer lloc, i en relació al segon punt comentat, aquesta opció diguem-ne «maltista» és, efectivament, el camí de més esperança (única, més aviat) que podria tenir el nacionalisme a Balears. En una societat tan complexa i canviant com la balear del segle XXI, decimonòniques crides nacional-identitàrio-culturals tenen poc o cap futur. Només mirant cap a les nostres capitals, Londres, Berlín i Estrasburg, s'entén una opció nacionalista balear, que haurà de ser tan canviant com la societat a la qual serveix, si vol ser quelcom més que una simbòlica anècdota. És això el que deia Sampol? Ho veurem. Però com a mínim s'ha de saludar que el tercer partit de Balears sembli apuntar cap a la sortida de l'estat catatònic en el qual estava des de fa sis anys.