Munar ha estat enguany, per molt que els foti als partits d'esquerres, la millor de la classe. El juny tenia els deures fets, i aprovà la moratòria més valenta de les que es recorden. Els partits d'esquerres es plantejaven boicotejar-la, perquè com a bons polítics, no sempre miren el contingut, sinó de qui ve la iniciativa. Una mescla de curtor i gelosia de la que ja hem parlat prou, però que en aquest cas no s'imposà.
La resta de partits del Pacte han estat a punt d'anar a setembre, però han aprovat in extremis gràcies a les diferents mesures protreccionistes aprovades ahir a un dels Consels de Govern que justifiquen la seva arribada al poder. Un pot pensar que l'encimentada general de la nostra terra comença a recular, però ni prop fer-s'hi.
Per un costat, els ajuntaments col·laboracionistes de la formigonera, com Llucmajor o Palma, han demostrat que quan es tracta de facilitar les coses als poders fàctics, són competents i tramiten els expedients a la velocitat de la llum. Han multiplicat la concessió de llicències per tal d'ajudar els qui volien evitar la moratòria del CIM. Però per si fos poc, sempre queda Madrid. No basta que ens segueixi castigant amb una balança fiscal patètica com denunciava el vicepresident Sampol aquesta mateixa setmana, sinó que a més quan arriben doblers, sempre són per afegir-hi al banyat.
El ministre de passejos marítims, Jaume Matas confirma setmana darrere setmana que sense el seu assessor Javier Mato està absolutament perdut. Primer intentà provocar crisis dins el Pacte de Progrés oferint inversions milionàries per fer exactament el que el Govern no volia. Com que l'estratègia del xantatge no li va funcionar, ara ha decidit dedicar-se exclusivament a les seves competències, sense fer de cap de l'oposició des de Madrid. I clar, ha aplicat estratègies pròpies d'altres èpoques, quan les inauguracions de pantans eren tan habituals. El ministre té clar que vol sortir a la foto, i que això s'aconsegueix inaugurant el que sigui. Però clar, no inaugurarem un paisatge verjo. Això ja hi és. Hem de ficar-hi mà. Com deia un altre neoliberal quan era conseller dobres públiques, Tomeu Reus, «jo crec en la mà de l'home». Matas també hi creu. Jo, sincerament, no. Veient els resultats de la mà de l'home a la costa, i a l'interior, val més que romanguin quietets. I sembla que a cala Tuent també hi projecten ciment en forma d'obra pública.
És curiós, però l'espai m'impedeix parlar avui d'uns altres que creuen que l'espai és il·limitat. El Ministeri de Foment del ciment. Volen duplicar la capacitat de l'aeroport de Palma. Si pensen que l'espai és il·limitat, que facin la prova de fer un article setmanal parlant dels qui es carreguen la nostra Illa. Veuran com no basta el diari sencer.
