És, certament, decepcionant constatar cada dia el baixíssim nivell intel·lectual i ètic del debat polític. El senyor Francesc Homs, per exemple, representant d'una coalició, Convergència i Unió, que ha governat des del principi la Catalunya autonòmica, per defensar-se de les crítiques pels nuls beneficis obtenguts en finançament autonòmic, s'ha sentit obligat a escriure un article de títol llarg i explícit: «Encara cal recordar què vol dir que a Madrid hi hagi una majoria absoluta?» Para el carro, Mariano: quan a Madrid no hi havia majoria absoluta i els diputats de CiU eren decisius, Jordi Pujol va aconseguir per a Catalunya exactament tant com ara; és a dir, no-res. Deixem que ell mateix ho expliqui. Quan l'any 1998 Homs era diputat de CiU i responsable de negociar els temes econòmics a Madrid, amb el PP a les seves mans, Pujol predicava al Cercle d'Economia de Barcelona: «Tinguin present que parlar del finançament de Catalunya, ni que sigui de passada, provoca immediatament discussions, i també algunes reaccions viscerals. Això distorsiona la relació política. Crec que és inevitable que arribat el cas n'haguem de parlar i acceptar la confrontació, si cal. Però ja que és una qüestió difícil, parlem-ne quan aquesta discussió perjudiqui altres temes el mínim possible o, arribat el cas, quan realment calgui, quan ja no es pugui ajornar més. Mentrestant mirem de no interferir en altres qüestions espanyoles o catalanes, també importants (...). El mes de novembre passat, a part que potser era encetar el meló massa aviat, era donar massa temps a una discussió genèrica i poc resolutiva i tenia un altre inconvenient. Tots els pressuposts que ha hagut d'aprovar el Govern del PP, el de 1996, el de 1997 i el de 1998, i també el de 1999, han necessitat el vot del tot indispensable de CiU. I tots ells eren decisius amb vista, primer, a la incorporació d'Espanya a la UEM i a l'euro, i segon, a assegurar la continuïtat de la política de transformació estructural de l'economia espanyola. Posar-se d'acord en el pressupost, malgrat la prèvia decisió d'aprovar-lo en la línia que aquesta transformació requereix, sempre ha estat complicat. Introduir una tensió suplementària quan encara la qüestió de l'euro i de la UEM no estava tancada no ens va semblar convenient. Teníem temps, podíem posposar-ho». Després d'això, encara cal recordar-li, al senyor Homs, què volia dir que a Madrid no hi havia majoria absoluta? Doncs que no era hora de perdre la llet pasturant, sobretot si el lema del seu partit és «Primer Catalunya». Per acabar d'adobar-ho, fa un mes, el senyor Homs va venir a la Universitat a explicar que la majoria absoluta del PP facilitava que CiU pogués demanar millores per a Catalunya, perquè així no semblava un xantatge. I ho deia amb el somriure de suficiència que gasta.
Addenda: De vegades, fins i tot és possible trobar impostures argumentals flagrants sense sortir del mateix text. Diumenge passat, Josep Moll feia aquesta reflexió encertada: «El tema resideix a saber si el senyor Aznar vol evitar un eventual referèndum sobre l'autodeterminació en el País Basc perquè té por que, si es fes, el resultat seria favorable a la independència del País Basc. Perquè si té aquesta por, això voldra dir que és conscient que la majoria de bascs desitjaria separar-se de l'Estat espanyol. I ja em direu quin nom hem de donar a una situació en què un poble es veu obligat a quedar integrat dins un Estat en contra de la seva voluntat». Fins aquí el discurs és impecable; el problema és que Moll en el mateix article havia escrit: «Encara, que el Secretari General del PSOE, Rodríguez Zapatero, digui que qualsevol proposta d'autodeterminació que arribi a les Corts serà rebutjada per PP i PSOE, té una lògica, perquè no és més que la fixació de la posició d'un partit sobre el tema» (???). Al meu entendre, aquesta lògica també hauria d'empènyer els militants a fixar la posició sobre el seu partit, i no a especular amb la busca a l'ull del de davant. En això del País Basc i de l'autodeterminació, més val que ningú del PSOE, si vol passar per una mica nacionalista, tiri la primera pedra.
