El passat diumenge, 1 de juliol, la residència geriàtrica de Felanitx celebrà una jornada de portes obertes, una idea excel·lent. Els meus pares anaren, com molta més gent, a visitar les noves instal·lacions i després de la visita me comentaren les seves impressions. Tot estava molt bé, molt nou i molt ben muntat; però hi hagué un detall que no els acabà de convèncer: entre el personal gairebé tothom parlava castellà. Mon pare, que té quasi vuitanta anys, es va dirigir a la cafeteria i va demanar una botella d'aigua, la resposta de la persona encarregada d'atendre el públic fou: «no le entiendo», mon pare va insistir i la respota fou «¿cómo dice?, no le entiendo», finalment el meu pare va desistir i se'n va anar sense beure. Naturalment, hauria pogut girar la llengua i demanar l'aigua en «castellano», però no ho volgué fer i per tant va haver de passar sed.
Quan mon pare me va contar el pas, vaig estar molt contenta de la seva actitud, però a la vegada em vaig indignar veient com una persona major (o qualsevol persona) que visita un espai públic, construït amb els nostres imposts i dins un solar del nostre Ajuntament (és a dir, de tots nosaltres), es veu obligat a passar sed si vol exercir el dret (reconegut per la «Constitución Española») a expressar-se en la seva pròpia llengua. Això me va preocupar molt però el que em va esgarrifar de valent fou pensar en les persones impedides que estan a la residència, que per força es veuran obligades a utilitzar una llengua que no és la seva si volen comunicar-se amb les persones que els atenen. Tal vegada semblarà un acudit, però està exposat que un malalt digui que li fa mal una cama (per exemple) i la persona que té cura d'ell entengui que ha d'arreglar el llit. No voldria que es veiés en aquest escrit cap connotació xenòfoba ni racista, respect el dret que tots els emigrats tenen a conservar els seus costums i a utilitzar la seva llengua; però reclam el nostre dret a ésser entesos en la nostra. Si aquesta gent, que ha vengut aquí a guanyar-se el pa, vol organitzar «ferias de abril», «casas regionales», i tot allò que els faci sentir com una cultura diferenciada, ho respect i ho aplaudesc. Però crec que és hora d'exigir que es respecti igualment la nostra cultura i la nostra llengua, que no és la castellana com volen aquests que diuen que vivim a una comunitat «bilingüe». Quina casta de bilingüisme practica aquesta persona que «no entiende» la llengua del país on treballa? No siguem betzols, ni ha molts que parlen d'integració i el que pretenen és integrar-nos a tots en la «España, una, grande i...» com era el que venia després?
