Dissabte 30 de juny, les cinc de l'horabaixa, aeroport de Son
Sant Joan. Feia un xàfec espantós. Estàvem a 35 graus. Potser més.
No hi feia estar de res. La basca era de pronòstic reservat. A
«arribades», milers de persones rossenques i pell del color de la
llet, segrestats tots ells carregats de maletes, de nins d'uè, de
nins no tant d'uè, d'alguna velleta a punt de lipotímia, de qualque
homenàs amb la flastomia al paladar, just al límit d'esclatar amb
violentes actituds, feien coa per aconseguir un taxi que els dugués
al seu hotel, feien coa per aconseguir un entrepà i una beguda,
feien coa per accedir als serveis higiènics, alguns i algunes amb
la cara congestionada davant la imminència de la necessitat
orgànica, feien coa a les finestretes d'informació, feien coa sols
per poder sortir a l'exterior per a veure on s'havien de situar per
fer coa per trobar un taxi.
Jo ho he vist, no m'ho han contat. Jo hi era. Llaunes i baleigs
d'entrepans per tots els racons. Les papereres replenes de tot,
àdhuc aromàtics bolquers. Els joves i jovenetes amb l'etiqueteta
dels touroperadors a la pitrera, amb els cartells identificadors
ben amunt, esbraonats de braços i amb una cara d'ensurt i mal
engrescament que feia mirera. En negatiu, clar. Ningú podia parlar,
tots havien de cridar per fer-se entendre. Era impossible caminar
dues passes sense haver de dir: vostè perdoni, que em deixa
passar?
I la cobdícia als ulls de la cara de la butxaca dels taxistes. I
empentes. Alguna manotada producte dels nervis i: aquesta carrera
em tocava a mi i tu t'has posat davant! Ràbia i mala bava a la
fesomia del personal dels piquets, que ja duien prop de 40 hores
d'enravenada forta i a pèl, sense «viagra». Mitja dotzena de
policies nacionals que, a la vora del seu furgó blanc, parlaven del
«Celta-Saragossa», relaxats, ni fred ni calor, una cosa que està
bé. Se pot aguantar. De més verdes n'han madurades.
A la zona de l'esquerra, on hi ha les fonts i els brolladors,
l'espectacle era bastant més relaxat, doncs, la gent, sobretot els
infants, posaven el culet damunt els brolladorets i semblava que hi
passaven gust. Algun major fins i tot posava cara de viciós, mirau
que us dic. I: vostè perdoni, que em deixaria passar? I gent a
balquena. Quants? No ho sé, molta. Molta. Molta.
I jo amb la sensació al pit que, d'alguna manera, com a
mallorquí, sols tan mallorquí com els mallorquins que els tenien
segrestats allà dins, em sentia culpable de no sé què. I tenia
ganes d'anar un per un i dir-los: vostè perdoni, vostè perdoni, com
quan vas a un funeral: que el vegem al cel, t'acompany amb el
sentiment...
De tornada a casa, tot d'una vaig engegar la ràdio per continuar
seguint els fets. Però no, res de res, ni menció. Però encara amb
les neurones en estat d'emergència, vaig arribar a un parell
d'interrogants: Perquè no s'han complerts els serveis mínims? Per
por que no els fessin malbé els vehicles com l'any passat? I les
forces de seguretat, per què les mantenim? Per malmenar
independentistes? Per reblanir les costelles dels manifestants
antiglobalització? Per parlar del «Celta-Saragossa?».
Com pot l'Ajuntament de Ciutat suspendre la línia 17 perquè li
han romput uns vidres d'un parell de vehicles? I la policia
municipal on és? I la guàrdia civil per què serveix? I la policia
nacional què punyetes pinta?
Don Francesc, President, tengui la prudència, el bon ull,
l'estratègia, la visió política a bastament i es faci fer un
llistat de tots els passatgers perjudicats per aquesta endemesa, i
amb carta personalitzada, els demani disculpes. Un per un. La sra.
Cirer i el sr. Eduardo poden ajudar-li en això. En saben molt,
d'«informar-se». Faça la prova, no hi pot perdre gaire.
Mentre, em mantenc en la mateixa opinió: això, tot plegat, és un
joc de fotre, Celestí. I la torrada ha tornat a caure per la part
de la mantega.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.