Dissabte 30 de juny, les cinc de l'horabaixa, aeroport de Son Sant Joan. Feia un xàfec espantós. Estàvem a 35 graus. Potser més. No hi feia estar de res. La basca era de pronòstic reservat. A «arribades», milers de persones rossenques i pell del color de la llet, segrestats tots ells carregats de maletes, de nins d'uè, de nins no tant d'uè, d'alguna velleta a punt de lipotímia, de qualque homenàs amb la flastomia al paladar, just al límit d'esclatar amb violentes actituds, feien coa per aconseguir un taxi que els dugués al seu hotel, feien coa per aconseguir un entrepà i una beguda, feien coa per accedir als serveis higiènics, alguns i algunes amb la cara congestionada davant la imminència de la necessitat orgànica, feien coa a les finestretes d'informació, feien coa sols per poder sortir a l'exterior per a veure on s'havien de situar per fer coa per trobar un taxi.

Jo ho he vist, no m'ho han contat. Jo hi era. Llaunes i baleigs d'entrepans per tots els racons. Les papereres replenes de tot, àdhuc aromàtics bolquers. Els joves i jovenetes amb l'etiqueteta dels touroperadors a la pitrera, amb els cartells identificadors ben amunt, esbraonats de braços i amb una cara d'ensurt i mal engrescament que feia mirera. En negatiu, clar. Ningú podia parlar, tots havien de cridar per fer-se entendre. Era impossible caminar dues passes sense haver de dir: vostè perdoni, que em deixa passar?

I la cobdícia als ulls de la cara de la butxaca dels taxistes. I empentes. Alguna manotada producte dels nervis i: aquesta carrera em tocava a mi i tu t'has posat davant! Ràbia i mala bava a la fesomia del personal dels piquets, que ja duien prop de 40 hores d'enravenada forta i a pèl, sense «viagra». Mitja dotzena de policies nacionals que, a la vora del seu furgó blanc, parlaven del «Celta-Saragossa», relaxats, ni fred ni calor, una cosa que està bé. Se pot aguantar. De més verdes n'han madurades.

A la zona de l'esquerra, on hi ha les fonts i els brolladors, l'espectacle era bastant més relaxat, doncs, la gent, sobretot els infants, posaven el culet damunt els brolladorets i semblava que hi passaven gust. Algun major fins i tot posava cara de viciós, mirau que us dic. I: vostè perdoni, que em deixaria passar? I gent a balquena. Quants? No ho sé, molta. Molta. Molta.

I jo amb la sensació al pit que, d'alguna manera, com a mallorquí, sols tan mallorquí com els mallorquins que els tenien segrestats allà dins, em sentia culpable de no sé què. I tenia ganes d'anar un per un i dir-los: vostè perdoni, vostè perdoni, com quan vas a un funeral: que el vegem al cel, t'acompany amb el sentiment...

De tornada a casa, tot d'una vaig engegar la ràdio per continuar seguint els fets. Però no, res de res, ni menció. Però encara amb les neurones en estat d'emergència, vaig arribar a un parell d'interrogants: Perquè no s'han complerts els serveis mínims? Per por que no els fessin malbé els vehicles com l'any passat? I les forces de seguretat, per què les mantenim? Per malmenar independentistes? Per reblanir les costelles dels manifestants antiglobalització? Per parlar del «Celta-Saragossa?».

Com pot l'Ajuntament de Ciutat suspendre la línia 17 perquè li han romput uns vidres d'un parell de vehicles? I la policia municipal on és? I la guàrdia civil per què serveix? I la policia nacional què punyetes pinta?

Don Francesc, President, tengui la prudència, el bon ull, l'estratègia, la visió política a bastament i es faci fer un llistat de tots els passatgers perjudicats per aquesta endemesa, i amb carta personalitzada, els demani disculpes. Un per un. La sra. Cirer i el sr. Eduardo poden ajudar-li en això. En saben molt, d'«informar-se». Faça la prova, no hi pot perdre gaire.

Mentre, em mantenc en la mateixa opinió: això, tot plegat, és un joc de fotre, Celestí. I la torrada ha tornat a caure per la part de la mantega.