Dissabte, 23.- En el nou teatre d'Artà, un edifici eclèctic d'una acústica magnífica, concert de l'Orquestra Simfònica de les Balears i de la Coral Universitat de les Illes Balears, que interpretaren, en una primera part, el Concert en Re Menor per a Flauta i Orquestra de C.P.E. Bach i, en una segona, una selecció coral d'El Messies de Händel. Sota la direcció orquestral i coral del mestre Joan Company, director i fundador de la Coral Universitària, i la intervenció del solista artanenc Josep F. Palou, virtuós de la flauta, el concert fou un gaudi per a tots els sentits en una nit d'estiu que només la Mediterrània pot compondre. A l'entorn d'aquest acte, voldria fer un parell de consideracions.

Primerament, posar de manifest l'extraordinària qualitat dels nostres intèrprets i la satisfacció personal de poder fruir-ne. Esplèndida la direcció de Company, un home que sent passió per la música, de la qual en coneix tots els registres i matisos secrets i, això no obstant, no oblida la necessària pedagogia entre els oïdors no habituals de concerts. No sense raó Canetti diu que la música és la mesura de la capacitat de l'home, una capacitat que creix sota els efectes estimulants d'una bona interpretació. Quant al solista Josep F. Palou, a qui no fa gaire havia tengut l'oportunitat d'escoltar en el Carnaval dels animals de Saint"Saëns, dins el programa del XII Festival de Música Clàssica Antoni Lliteres, no hi cap dubte que està destinat a esdevenir un dels millors concertistes de flauta del món, atesa la seva habilitat a treure de l'instrument tots els colors possibles, posseïdor com és d'una mestria i una sensibilitat extremes. Cal afegir que tant Joan Company com Josep Palou són persones d'una senzillesa humana que els engrandeix com artistes. Pel que fa a l'orquestra i a la coral, fou la seva una interpretació d'un altíssim nivell i féu les delícies d'un públic àvid de lliurar-se a la màgia de l'harmonia. En segon lloc, vaig poder copsar entre la gent d'Artà un orgull ben legítim, no només per haver aconseguit un espai llargament desitjat, sinó per la consciència que només el fet cultural pot aglutinar els interessos del poble en una mateixa direcció, car no està subjecte a més especulació que la intel·lectual. Crec, a més, que tenen la convicció que un poble culte és també un poble ric. El teatre el senten com l'obra de tots i es pot llegir la satisfacció en els seus ulls. A partir d'ara, cal estimular i engrandir aquest sentiment, que sigui un centre d'activitat i trobada per a tota la societat, perquè un cop passada la febre de la inauguració i l'edifici passi a ser un patrimoni assumit, no caigui en un ús sectari o en desús.

Finalment, cal felicitar molt sincerament el consistori d'Artà per la seva sensibilitat envers les qüestions artístiques. El teatre s'ha d'afegir a na Batlessa, al Festival Antoni Lliteres, al Centre de Documentació d'Art Miquel Barceló i a tantes altres actuacions culturals que l'ajuntament engega. Ara ha tengut l'encert no només de dotar el poble d'una infraestructura cultural necessària, sinó, i sobretot, d'oferir als ciutadans un referent mitjançant el qual el poble pugui refermar l'orgull de ser-ne ciutadà.

Diumenge, 24." Els mercats d'encants com el de Consell ens han descobert una nova fórmula de relació social. Les peces que allà s'hi venen conserven, encara, el tacte dels antics posseïdors, la qual cosa els converteix en elements amb història pròpia. I també és l'escenari de petites històries personals quotidianes, desapercebudes als ulls poc atents. Com la d'una al·lota jove, filla d'un matrimoni de classe benestant, tradicional i conservador, antics col·laboradors de l'ancien régime ambdós consorts i, finalment, demòcrates de tota la vida. L'al·lota en qüestió voltava les parades cercant sense cercar, ullant els estris acumulats a terra, aguaitant algú que no arribava. Passats un parell de minuts, s'hi acostà un jove magribí de cabells reülls i pell morena, prim com un escarràs, no gaire net, tot s'ha de dir, i li tocà lleument l'espatlla. Ella es girà, s'hi abraçà i li besà els llavis. Tot i que l'escena era tendra, no vaig poder deixar de pensar en els seus pares i en els prejudicis que s'haurien d'empassar.