El petit misteri d'uns ulls encesos és, tal vegada, una de les petites anècdotes que més es recordaran de l'exposició «Escultures de pintor, una veritat possible» que s'ha inaugurat la setmana passada al casal Solleric. Es tracta de Head 2000 de Bernardí Roig, un cap de bronze "les faccions del qual a penes poden veure's" perfectament amagat darrere una columna de fusta pintada de blanc i recolzada en una superfície que deu esser ignífuga si bé ja es troba una mica fumada, amb els ulls efectivament encesos més aviat girats cap a la superfície, com si fossin dos llums d'oli, tal volta una mica més potents però tampoc no massa. El cap en qüestió penja d'un filferro de l'esmentada columna/tapadora i realment no es veu si un no va a guaitar que hi ha darrere. Això vol dir que una certa escenografia de l'ocultació és una part substancial de l'obra en qüestió, participa de la seva peculiar presentació.
És un fet que, darrerament, les distincions entre les arts han anat debilitant-se o perdent terreny. Òbviament, cal no oblidar que totes les arts han tengut sempre alguna cosa en comú: la creació o la mostració de la beutat, d'algun tipus de bellesa i el servei o servici epifànic a algun mite, la transmissió d'algun coneixement o misteri. D'altra banda, l'artista no té per què necessàriament esser unidimensional. Més aviat diríem que la persona humana no convé mai que sigui unidimensional, einfältige, d'un sol plec. Per tant, que els pintors puguin ser també escultors no té per què escandalitzar ningú. Conseqüentment, no ens pot sorprendre gens que s'hagi organitzat aquesta mostra representativa de la feina en escultura de vint pintors. De fet, els artistes aplegats han fet també muntatges, escenografia i "encara que hagi estat amb la col·laboració del comissari de l'exposició i del seu equip tècnic" fins i tot luminotècnia. Perquè els muntatges, l'escenografia i la luminotècnia poden aconseguir també efectes més o manco artístics. De fet, podem recordar que fins i tot l'aplicació del marc o de la vasa més adient té conseqüències decisives per a la millor apreciació d'un quadre.
Algunes de les «peces» exposades poden considerar-se perfectament petites instal·lacions. Aquest seria el cas, per exemple, de Ciudad capilla (1991) de Horacio Sapere o Barro con alma (2001) de Mercedes Laguens, conformat per un recipient circular de zinc de poca profunditat amb aigua, posat en terra, i amb una abundant provisió, en remull, d'una mena de corets de porcellana blanca cadascuna amb un rostre, vagament fotogràfic, pintat en negre.
Una obra que crida l'atenció és una Sense títol (1999), de Menéndez Rojas, en ferro, ciment armat i resina en la que se'ns mostra una figura femenina allargada damunt una plataforma i una figura masculina recolzada en suspensió a un costat, amb la major part del cos resolt amb una tela metàl·lica. També és el cas d'Illa del Sol (1997), de Guillem Nadal, que realment domina l'espai de la sala més gran de la planta noble del casal, malgrat les cames de la seva mena de trípode tentacular no són gaire gruixades "encara que sí molt llargues o, més exactament, desmesurades" convergint sota una espècie de petit bust en les altures, quasi tocant el sòtil.
Les escultures que a un servidor més li han agradat són Dona i cavall (1991), un bronze magnífic de Miquel Brunet; una peça de ferro de Miguel Amengual, Sense títol (1998), la qual podria definir-se "de manera superficial, sens dubte" com un trident de mànec molt llarg i amb una base adequada, d'una verticalitat molt estilitzada; un cap en bronze, de 1998, amb molta força, de Maria Carbonero" de la que fa massa temps que no hem vist cap exposició a Ciutat"; una peça més aviat (o també) humorística de Joan Bennassar, Pere amb dos troncs (2001) i un Gran cap (1994) de Matías Quetglas, que recorda els caps monumentals d'una cultura grecopersa no gaire coneguda de l'Àsia Menor, que es troben a una altura de més de 2000 metres al cim del Nemrut Dagi.
Bartomeu Fiol, escriptor
