Sant Marçal no ha estat el que era. (Feta la plaça i acabat l'Ajuntament dins la Verònica, no tornarà a ser el que és, evidentment). El nou bàcul i la nova mitra ornamental de la imatge del bisbe poc hi tenen a veure. Ni tan sols el canvi de dia festiu, per a desorientació dels nous marratxiners que s'hagin pogut quedar amb Sant Pere com a patró municipal. Aquest extrem és tan impensable com l'existència de marratxiners nous i vells: hi ha, en tot cas, veïnats i urbanitas, que passen les seves nits al terme municipal. Igual que hi ha cronistes oficials que identifiquen les hortènsies amb begònies. O publicistes que no tracten millor que els polítics les festes populars: utilitzar-les per a increment de la seva popularitat.
L'autèntica singularitat del Sant Marçal d'enguany ha estat la vaga del transport discrecional. De la situació de l'aeroport, el cronista escèptic en podrà treure punta a partir de les passions i les pulsacions personals, per més que la pràctica de la vaga respon a tot el devenir de l'illa: la vaga no ha estat més caòtica del que és tot el sector i tota l'illa sencera representada en una taca de Miquel Barceló a la portada del darrer llibre de Biel Mesquida. El dia de Sant Marçal, idò, molts de vellets es van veure privats del tradicional romiatge marratxiner, del glop de la beneïda aigua de la cisterna de la rectoria i de la sublimació a tots els mals que propicia la visita. I símptoma del deliri que viu «l'em-mal-altida i por-uga illa de Mallorca» és que els xofers es creguin pilots d'avió i el discret transport d'autocars deixi l'esplanada de Sant Marçal plena d'alfàbegues musties la migdiada del darrer de juny. La sortida de l'ofici de Sant Marçal d'enguany ha estat un clar i terrible signe d'alarma del que pot devenir una illa sense les seves festes més entranyables. Que les festes són un indicador de la vitalitat d'un poble, tant com els índex de riquesa.
