Ferran Aguiló

El meu país és tan petit

Ferran Aguiló30/06/01 0:00

S'ha dit tantes vegades, que una més seria tan supèrflua com totes les anteriors. Però qualque vegada haurà de ser la definitiva: la darrera, on les parts enfrontades en un conflicte laboral es fan mal entre elles, i la resta només en patim les conseqüències. No creguin que, a efectes pràctics, serà molt millor, no: patirem els embussos, els retards, els desajusts en el nostre ritme quotidià... quasi igual com ara, però sabrem que són efectes col·laterals i no que ens han declarat hostatges. Si un dia això passàs, significarà que, en el conflicte, els empresaris tendrien doloroses pèrdues, als treballadors els perillarien els necessaris ingressos i les autoritats farien complir allò que dicten. Mentres continua en la categoria de somni, ens barrinen de pertot. Això sí, els barrinadors no corren perill de contagi: abans de començar qualsevol relació, el primer que fan és pactar els profilàctics, que «no mos hauríem de fer mal».

A poc a poc, Palma aconsegueix igualar-se amb el nivell d'infraestructures culturals que té Madrid, per posar un exemple. No se'n riguin, que la cosa no té gràcia. Què dic, gràcia? Una desgràcia per als pobres madrilenys que, de sobte i sense pensar-s'ho, han quedat com nosaltres: sense cap pavelló multiusos que permeti fer-hi concerts i actuacions musicals. Això sí, ells n'han disfrutat durant 40 anys i només una desgràcia, com l'incendi del Palacio de los Deportes, els fa semblar palmesans. L'incendi, i aquest mobiliari urbà, de gust més que dubtós, imposat per un Consistori que, com el nostre, fa tot el que sap, perquè no n'hi ha més.

A vegades la informació de què un disposa no és tota. Quan fa dos dies els parlava del minso suplement pactat entre la patronal de les grans superfícies i els sindicats majoritaris (curiosament, tots menys l'UGT i CCOO), vaig escriure que rebrien 25.000 pessetes per treballar 10 diumenges a l'any. El servei de premsa d'un gran magatzem em telefonà per aclarir-me que aquesta quantitat és una espècie de complement de disponibilitat. És a dir, que cobraran per voler fer feina, però la feina de cada diumenge treballat se'ls remunerarà segons els convenis de cada empresa. La veritat queda dita, però no em canvia la idea que volia transmetre: ells parlen de doblers i jo d'estructura social; ells persegueixen afavorir el consum i jo no, de cap manera. No he assistit mai a una reunió «interna» on es traçàs l'estratègia empresarial i comercial, però em tem que no parlam el mateix llenguatge: a mi m'interessen les persones, a ells els clients.

El meu país és tan petit que tots els crítics d'art hi caben dins un catàleg. O, els meus dirigents són tan grans que saben com encabir-los... No ho sé.