He llegit que s'ha acabat la nova «entrega» de Gran Hermano. La veritat, aquesta vegada no he fet l'alè de quan vaig llegir la mateixa notícia del primer programa. Ara, als que ens avorreix aquest joc de comares, la ferum del seu estil ja no ens ha agredit gaire. Hem sabut que es feia, que hi havia una «mallorquina» (si ella vol ser-ho, que ni això sé) i un «macarra» reprimit i agressiu. Poca cosa més, i això és d'agrair. Supòs que, en l'estratègia dels programadors, era important estendre la merda més enllà de la pantalla, convertir un simple programa televisiu en qüestió social, així com obligar a prendre partit a favor o en contra. Si era el que de veritat volien, aquesta vegada han fracassat, i em pos per testimoni que no han aconseguit crear personatges, frases fetes o simple debat. Han quedat reduïts al que sempre han estat: un programa amb el seu públic, important numèricament, però res més. Ara ja no els quedaran més solucions que el recurs al sexe (la violència els ha fallat) o canviar el format. Però no em faig gaires il·lusions: aquest petit fracàs no es deu a una millor preparació intel·lectual del públic, sinó a la mateixa progressió d'aquesta malaltia col·lectiva de voler més cada vegada. Serà que els val més mirar endavant que aturar i córrer el risc de descobrir-se.

Començ a tenir la mesura plena de mitges veritats i de mentides plenes. Els parcs naturals poc o res tenen a veure amb la descripció que en fan els seus contraris, i els motius que mouen aquests capdavanters de la crispació són de tot color menys el del «desinterès» personal. A aquestes alçades de la legislatura em fot de la pedagogia ciutadana que vol la Conselleria de Medi Ambient amb el seu intent d'explicar els avantatges que per als propietaris tendria ser inclosos dins els límits del parc. I me'n fot perquè no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar, i a hores d'ara ja s'ha dit tot el que s'havia de dir. Idò basta d'arguments i a veure quan passen a l'acció. Comprenc que els pesa la tradició didacticista i els poden les ganes de fer el que ells creuen, de bona fe, que és el millor. Però s'equivoquen. Una vegada generada tota la informació possible, la llibertat dels individus és la norma a no conculcar. Els que no vulguin entrar en el parc, que no hi entrin; amb tota la llibertat i la responsabilitat que hi és inherent. Això sí, no val allò tan nostrat de decidir segons com li vagi al veïnat, perquè, llevors, no seria un exercici de llibertat individual sinó una demostració més de gregarisme i teranyines mentals.

Avís: quan els diaris parlen de l'okupa de la Fundació Illes Balears a Cala d'Or, es refereixen a un de circumstancial, no al vitalici. Ho dic per si qualcú s'ha confós amb la terminologia usada.