Quan era petit, dins la mitologia particular hi havia un animal malèfic, la milana. La meva padrina l'esmentava com qui anomenar el dimoni i no puc discernir, a l'hora d'escriure aquests papers, si mai la vaig afinar amb la canya, llarga com si fos d'esterenyinar, a la mà intentant protegir una llocada de polls o, tot plegat, no forma part més d'aquests fotogrames que, errívols i vaporosos, es confegeixen amb la innocència de la imaginació infantil. Fos com fos, vaig tenir pànic a la milana. I no sé si, com a enemic natural que era dels meus pollets, fins i tot li tenia una mica d'odi. Més endavant, quan ja era una mica pollastrell, vaig tenir una professora, (si jo no fos del gremi diria que tan orada com simpàtica), que per insultar-nos ens deia que érem unes milanes polleres. Tanta gràcia ens degué fer el mot "en aquell temps, no tan llunyans, els professors podien insultar amorosament l'alumnat sense por de generar-los cap trauma irrecuperable ni sense lesionar, mutilar o esgarrinxar l'autoestima" que un bon amic meu, val a dir que tenia més de mitja cama felanitxera, tot d'una que es va poder comprar un botet fora borda li posà tan llustrós i poc mariner nom com milana pollera. I a bord hi he fet, no sé si conjurat pel nom, les millors pescades de raors!
Ara, davant la milana hi tenc un sentiment agredolç. Contradictori. Per una banda encara em nia per dedins aquella mica de prevenció letal. Però per altra banda l'ecologisme, doctrina que amb els anys he incorporat a les meves fervoroses devocions particulars, em diu que l'he d'estimar. I mirau per on, no sé per quina estranya coincidència periodística, l'he d'estimar al costat de na Maria Antònia Munar, ja que, si la memòria no em falla, fou presentada, ja fa uns dies, com aval i no sé si dir-ne com advocada d'aquesta rapinyaire. L'estampa, lluny de clarificar-me els dubtes, no ha fet altra cosa que acréixer-los. Si ho mir, en conjunt, pel caire negatiu em guanyaré la complicitat d'algun lector tot associant na Maria Antònia Munar a una mena de milana pollera de la política mallorquina, a qui tothom esguarda amb la canya preparada perquè ella, senyora de l'ampla monarquia, sempre és a punt d'escarabutar la llocada amb les seves urpes esmolades. I val a dir que no s'escaliva; una mica esquiva pot tornar, però la seva perseverança ha acabat amb la paciència dels Cañellas, Matas i companyia, manté a retxa, i a una prudent distància, les forces polítiques que se sustenten en el govern d'aquestes illes, no sense, de tant en tant, donar-los algun disgust, això és: pispant-los algun poll, o pegant alguna fua amenaçadora. Però sempre, véngui del llevant, véngui del ponent, obté un bon botí. Per altra banda, mirat des del caire de la solidaritat milanenca, crec que fa bé la rapinyaire de cercar l'advocacia de Dona Maria Antònia: ha estat tot un model de supervivència, s'ha sabut aclimatar a tots els hàbitats i a totes les circumstàncies, va tastar el verí de Cañellas, però només una espipelladeta que amb quatre vomitades va haver esvaït; s'ha sabut asseure al costat dels depredadors més carronyers i s'ha presentat també, urbi et orbi, com a defensora del paradís natural; de tant en tant, es mostra libèrrima, moralment parlant, que fa empegueir el canonges tridentins però alhora es fa l'estreta davant les exigències de gais i lesbianes no fos cosa que a les seves fonts d'alimentació els pegàs un cop d'aire. I sobretot, sap ser sempre al lloc precís, just a punt quan l'objectiu l'enfoca i en això, us puc assegurar que hi té la mà ben trencada, no hi escatima esforços ni somriures: tant li és anar a París, a s'Estaca o al mercat de Sineu. Tota una lliçó per a la precarietat de la milana: saber vetlar, escollir el precís instant, tastar el millor bocí i evadir-se cel amunt, en el regne dels atzurs i les vaporositats. Qui sap si d'aquí uns anys tornaran a ser temibles? Qui?
