El portaveu del PSOE, Jesús Caldera, afirmà ahir que avui per avui el seu partit no donaria suport al nomenament d'Enrique Múgica com a Defensor del Poble. Crec que és la primera vegada que aquesta figura, en principi simpàtica, ha rebut tantes de crítiques. De tota manera, allò més greu és que el seu partit, on en teoria l'haurien de conèixer bé, estiguessin d'acord amb Aznar que era la persona idònia per ocupar la plaça. I el més preocupant és que s'hagin torbat un any a témer-se'n. Això déu ser l'«oposició útil» de José Luis Rodríguez Zapatero. Al PNB, també li ha resultat molt útil la brillant manera d'exercir-la que té Nicolás Redondo Terreros, el qual només podria haver estat superat per l'històric Ricardo García Damborenea, el qual, molt a la seva manera, també volgué ser un defensor del poble espanyol.
Però tornem a l'altre basc, a Múgica. Més que totes les animalades que ha dit sobre el seu país, explicables per un drama familiar, a un servidor, allò que el descobrí com l'element perfecte per acabar amb el crèdit de la institució fou la seva postura respecte de la Llei d'estrangeria. No perquè és negàs a recórrer-la, sinó per les esmenes proposades amb la finalitat que els ricots no es quedassin sense criades filipines, la qual cosa hauria estat una autèntica mostra de manca de sensibilitat social cap els que el nomenaren, amb l'inexplicable suport d'un partit que es diu socialista. En tot cas, preguem perquè Jesús Caldera recuperi els reflexos i no es torbi tant a rectificar els seus errors.
