No és cada dia que et conviden a compartir dinar amb un comissari europeu i, almenys per curiositat, convé anar-hi. Si, a més, et confirmen l'assistència del president Antich i del conseller Alomar, devora els principals representants de l'economia del país sense frontera, hotelers antiecotaxa inclosos, el morbo de l'espectacle va vèncer al costum de dinar a casa i fer horeta. Cap a Calvià, s'ha dit, al dinar-col·loqui (Nota: a mi m'ensenyaren a no menjar i parlar a l'hora...) sobre Euroturisme amb el comissari Pedro Solbes. Unes taules amb escampadissa d'euros falsos esperaven unes 150 persones convocades a l'acte. D'un cop d'ull me'n vaig adonar que allà, en la sala d'exposicions de l'Ajuntament, la batlessa Nájera havia aconseguit reunir més de la meitat del PIB de l'illa. Sorpresa, per mi i pels organitzadors: vengueren més persones que convidats, almenys que convidats confirmats.
Qualcuns dels presents, destacats apologistes de l'ecotaxa i de l'antiecotaxa no s'havien trobat des del penós espectacle de l'aprovació parlamentària de la llei. Poques espurnes, però menys besades. Tot dins una normalitat que mai no s'hauria d'haver perdut. Com els bons costums dels convents, el «germà» Pedro ens llegí la «bíblia» mentre calladament dinàvem. No se sap si la lentitud del servei era per poder païr la informació o si la informació era l'entreteniment per fer menys pesada l'espera. Ves a saber. El cert és que el «germà» no aportà cap informació que pogués distreure la menjua, perquè el seu discurs errà de públic. Si qualcú no sabia el que va dir, no havia de ser allà, almenys assegut i sense servir les taules. Ara bé, quan s'assegué i els «pares» l'examinaren, la cosa canvià i fou quelcom més interessant que saber si les fraccions d'euro es dirien cèntims o centaus; si, per entendre la fluctuació dòlar/euro, s'havien d'encomanar a la gràcia divina o que la recuperació d'USA seria en forma de «U» i no de «V», com s'esperava. Llavors va ser curt el col·loqui, especialment perquè, com digué el president de l'ISBA, senyor Moyà, «érem en confiança, no en família» i se n'anaven destapant dubtes importants. L'ecotaxa surava a l'ambient, malgrat que la referència més propera va ser «ofrecer un producto que la gente esté dispuesta a pagar» i «siempre he soñado con vivir en un país serio cuya economía no dependa del recurso a la fluctuación monetaria». Ni una mala cara, tampoc gaire bona, la veritat.
A la fi arribà el cafè i el president Antich ja feia temps que s'havia encaminat a les festes de Sant Joan a Ciutadella. Per primera vegada en aquests «Només dos anys» he sentit quasi enveja. Jo allà, sense ginet ni cavalls i, com a molt, qualcú que s'assembleva a la capellana.
