Fa uns dies llegia l'opinió del diputat del Partit Popular Gaspar Oliver sobre l'article de la llei de comerç que garanteix el dret a la tria de l'idioma per part del consumidor. Aquest senyor deia que era innecessari regular-ho, perquè, segons ell, els empresaris volen ser competitius i, per això, ja procuren atendre les peticions dels clients de ser atesos en la seva pròpia llengua. Però Gaspar Oliver s'equivoca, com ens ho demostra la vida de cada dia.
De tant en tant apareixen a la premsa notícies que semblen voler-nos mostrar la manca de fidelitat lingüística dels mallorquins. Una de les darreres va ser la que ens contava que es fan més exàmens de conduir en alemany que en català. I una altra, de fa bastant més de temps, que ens informava que l'any passat només un poc més del cinc per cent dels balears havien realitzat la seva declaració de renda en la llengua del país. El tema del carnet de conduir no el conec ni poc ni gens, però sí el de la declaració de renda. Jo, com molta altra gent, tenc el costum d'acudir a un gestor administratiu perquè em faci la meva declaració, ja que confii en la seva professionalitat i coneixements i m'estalviï un bon maldecap. El meu gestor mai no m'ha demanat en quin idioma vull que em faci la declaració, sinó que directament sempre la me fa en castellà. Ni jo tan sols m'ho havia plantejat. Però quan vaig veure al diari la notícia que he comentat abans vaig arribar a la conclusió que la meva deixadesa contribuïa a oferir una imatge falsa de la sociolingüística mallorquina perquè, com és natural, vaig pensar, si jo me fes la declaració, la faria en català, però, com que no me deixen triar, el meu cas surt a l'estadística com si m'hagués estimat més fer-la en castellà. I si a mi em passa això, a quants més deu passar? Per això vaig decidir que enguany no em succeiria el mateix i quan vaig acudir a la gestoria vaig demanar que la me fessin en mallorquí. Però, ai Déu meu, no tenien impresos en català. Mai n'han duits. Vaig insistir que les lleis em garanteixen el meu dret de contribuent de declarar en la meva llengua i, per tant, ells la m'hi havien de fer. L'al·lota que em va atendre em va dir que bé, idò que jo adquirís pel meu compte un imprès en català i els el dugués, que ja mirarien si ho podrien fer, però que, malgrat tot, el seu progama informàtic era en espanyol i no estava segura que fos possible.
Per no fer del problema un conflicte més gros, hi vaig venir a bé i vaig anar a l'estanc de més a prop a comprar un imprès. «Només en tenim en castellà», em varen dir. Idò res, aniré a un altre lloc. Tampoc no en varen tenir. Ni tampoc al tercer i últim estanc que vaig visitar. En aquest darrer establiment vaig demanar explicacions. Em digueren que hi havia molt poca gent que el demanava en català i, per això no els era rendible dur-ne, ja que els obligaven a comprar paquets sencers, que eren molt grossos i, clar, si només en venien mig, hi perdien doblers. Davant aquesta resposta vaig demanar si només donaven impresos en català als qui els ho sol·licitaven explícitament i em contestaren que sí, que si el client no els ho demanava l'hi donaven en castellà. En definitiva, enguany la meva declaració de renda tornarà a ser en castellà i això degut a una cadena de situacions increïbles. En primer lloc, la gestoria, des del meu punt de vista, tocaria haver-se preocupat de respectar la meva tria idiomàtica i ells mateixos encarregar-se de trobar els impresos. O millor, encara, n'haurien d'haver tengut des del principi i, o bé m'haurien d'haver demanat en quina llengua volia que la me fessin, de la mateixa manera que em pregunten si m'estim més que el no sé què per cent es destini a l'Església Catòlica o a altres finalitats socials, o bé, cosa que encara resultaria més lògica, és que ja haurien d'haver deduït que la m'havien de fer en la meva llengua, en la llengua del client. Per si això fos poc, tampoc els estancs varen poder garantir els meus drets. No comprenc per què si una persona no explicita l'idioma en què vol l'imprès sempre l'hi han de donar en castellà, no tocaria donar-l'hi en la seva pròpia llengua? I si no ho volen fer així, almanco no n'haurien de tenir suficients en català per als qui hi volem declarar? Supòs que a l'hora d'examinar-se de cotxe deu passar dos doblers del mateix. Si no ho demanes explícitament te deuen encolomar l'examen en castellà! Davant situacions com aquestes no és estrany que les estadístiques surtin així com surten. Sí que ho és, emperò, que Gaspar Oliver no s'hagi adonat que aquestes coses passen.
