Arran de l'entrada triomfal d'Alfred Hitchcock en el centre Pompidou, Le Monde ha recordat unes paraules que sobre el cineasta va escriure un altre cineasta, Jean-Luc Goddard: «Hom ha oblidat per què Joan Fontaine s'inclina a la vora del penya-segat i què hi ha anat a fer, Joel McCrea, a Holanda. Però hom recorda un autocar en el desert. Hom recorda un tassó de llet, les ales d'un molí, un raspall de cabells, (...) una partitura de música, un manat de claus. Perquè amb ells, a través d'ells, Alfred Hitchcock reïx on s'encallaren Alexandre, Juli Cèsar, Napoleó: tenir el control de l'univers»: és menester ser francès per lligar cinema, història, poesia i filosofia amb tant d'entusiasme, eficàcia i convicció. I amb aquesta capacitat de comprometre'ns. Bé, Hitchcock ha romput l'envà, ja molt dèbil, que separava el cinema de la pintura, l'escultura i la fotografia. I ho ha fet a París, naturalment, que és on el millor cinema nord-americà de consum va ser rebut des del primer moment "sobretot des de Cahiers" com l'art que caracteritzaria el segle XX. (Nota al marge: Un aficionat a la pintura ha fet coneixedora la seva alegria per la iniciativa del Pompidou, ja que espera que aquestes exposicions ocupin en el calendari una part del temps i dels pressupostos que es dedicaven a les instal·lacions i performances. Res a dir).

Sí, visca Goddard! Visca Goddard per haver fet una transfusió de sang al cos físic de la cultura. Ell també és història: potser no recordarem com es varen conèixer a París Jean-Paul Belmondo i Jean Seberg. Recordarem, però, que el director controla l'univers en la manca de rancor de Belmondo, abatut per les bales i la delació de Jean Seberg.

Hi ha moltes coses que no oblidarem mai, rostres, expressions, objectes, una dutxa, una caixa forta: al·ludint-hi, som milions les persones que ja ens entenem. Servidor no sé, però, per quines vies aquests signes, aquestes emocions poden ser transferides a unes generacions que no han vist més cine que espots publicitaris, telesèries i videoclips. El gran repte de la cultura actual és mantenir i transmetre els seus valors, siguin un llibre, un pintor o un travelling. Goddard té raó, és clar que té raó, però al dors de la seva profecia hom li havia marcat una data de caducitat. Hom? Sí, els plans d'ensenyament, que permeten conèixer Pérez Reverte i ignorar Pérez Galdós, adorar Antonio Gala i oblidar Salvador Espriu.