Hitchcock al Pompidou

Arran de l'entrada triomfal d'Alfred Hitchcock en el centre Pompidou, Le Monde ha recordat unes paraules que sobre el cineasta va escriure un altre cineasta, Jean-Luc Goddard: «Hom ha oblidat per què Joan Fontaine s'inclina a la vora del penya-segat i què hi ha anat a fer, Joel McCrea, a Holanda. Però hom recorda un autocar en el desert. Hom recorda un tassó de llet, les ales d'un molí, un raspall de cabells, (...) una partitura de música, un manat de claus. Perquè amb ells, a través d'ells, Alfred Hitchcock reïx on s'encallaren Alexandre, Juli Cèsar, Napoleó: tenir el control de l'univers»: és menester ser francès per lligar cinema, història, poesia i filosofia amb tant d'entusiasme, eficàcia i convicció. I amb aquesta capacitat de comprometre'ns. Bé, Hitchcock ha romput l'envà, ja molt dèbil, que separava el cinema de la pintura, l'escultura i la fotografia. I ho ha fet a París, naturalment, que és on el millor cinema nord-americà de consum va ser rebut des del primer moment "sobretot des de Cahiers" com l'art que caracteritzaria el segle XX. (Nota al marge: Un aficionat a la pintura ha fet coneixedora la seva alegria per la iniciativa del Pompidou, ja que espera que aquestes exposicions ocupin en el calendari una part del temps i dels pressupostos que es dedicaven a les instal·lacions i performances. Res a dir).