Els nins sempre diuen la veritat, i, si els deixen, actuen en conseqüència. Són capaços de fer el que tu sempre has volgut: t'ho varen impedir primer ton pare i ta mare. Després, la vergonya. Demanant-li autògrafs a Maria Antònia Munar "mirau la foto a les planes de la remodelada secció de Cultura i Societat" la col·loquen a l'alçada del que és: l'estel més rutilant del xoubisnes illenc, per sobre, fins i tot, de l'inaccessible Arxiduc de S'Estaca. Fes via, Almodóvar. Si no tengués una vocació tan clarament política podria substituir sense problemes la madura Carmen Maura: la veuríem de vedet en produccions franceses; taules no n'hi manquen. Munar surt dels esquemes del polític-probeta "tub d'assaig; de probe, res" que inunda ajuntaments, autonomies, estats i comunitats de veïns per liderar un partit monoparental, monocorde però multicolor, monolític però multiusos. Ahir signava autògrafs als escolars; potser demà serà portada de la Super Pop, convidada a presentar una gala dels Cuarenta, conductora d'un programa de José Luís Moreno... Maria Antònia, més que personatge, polític traginer, ja és una marca. Apel·la l'epidermis en temps epidèrmics. Juga com Romàrio quan Romàrio era Romàrio: per instint. Una dona polític de dibuixos animats, que diria Valdano. Un polític dels Simpson a l'Springfield de la calma. Signant quaderns a Costa Nord s'assegura la pedrera de petits futurs votants: en els temps que corren, una clucada d'ullet en un cos a cos pot garantir el vot vitalici. I signar no costa ni pena ni un duro "sí l'excursió i el paripé, però això és una altra història: ningú no podrà acusar mai la presidenta del futur- únic-govern-de-Mallorca de malbaratar fons públics fent-se fotos i enviant-les amb cotxe oficial. El més xocant de tot és que, espontàniament, els nins s'hi aboquin. Sense gairebé voler-lo, d'aquí al Crónicas Marcianas.