Dilluns, 28.- Tal vegada perquè he conegut persones a les quals la vanitat els ha pres com una malura i els ha obsedit el desig de ser lloats fins al punt d'enfosquir una intel·ligència clara, encegant la seva capacitat de relativitzar, infectant el seu equilibri quant als afers dels quals són protagonistes, em fa paüra cedir a la necessitat de l'afalac, a la necessitat de necessitar, a la qual ningú no és immune. Pressent la meva pròpia debilitat aguaitant la feblesa i aquesta intuïció em fa extremar la vigilància, perquè és massa subtil la línia que separa el desig de l'exigència. És lícit i ben humà anhelar el reconeixement dels mèrits o els valors d'una feina ben feta, apetir l'agraïment social envers una dedicació gratificant, però gratuïta, àdhuc remunerada. Quan el deler, però, esdevé desfici, avidesa o enveja, ens fa patètics pidolaires, ridículs afamegats en l'afany d'abastar l'almoina de la blandícia i, aleshores, ja hem cedit una part de la nostra dignitat per una recompensa ben esquifida. Ningú no té l'obligació d'encensar la nostra tasca, de la qual n'obtenim un plaer que ultrapassa qualsevol lloança. Ens adelitam els escriptors amb l'escriptura i, a sobre, desitjam del cloquer campanades de glòria tot i saber que, en aquest país, les campanes no tenen batall.

No sense raó diran alguns que escriure és patir. El mateix Blai Bonet, un pèl exagerat en la seva vehemència descriptiva, deia que quan escrivia s'apoderava de tot ell un sofriment extrem, afegint que no escrivia per gust, ans per necessitat i que, a sobre, no sabia fer res més. En la complexitat dels sentiments, sotmesos tots ells al jou de la irracionalitat, també és cert que, molt sovint, del patiment extrem en podem obtenir un plaer, també, extrem, car no mesuram els avatars del trajecte, ni les seves dificultats, sinó l'arribada plaent. Sigui com sigui, els escriptors pertanyen a un col·lectiu en permanent estat de necessitat. No és, en la majoria, la humilitat virtut i qualsevol elogi és just per injust que sigui. La creença que són, que som el centre de l'univers ens furta la capacitat d'amidar la realitat real, aquella que es desprèn de la societat, una societat que, dissortadament, percep la literatura en general, i els escriptors en especial, com un ornament no essencial. Deixant de banda divagacions estèrils i retornant a la qüestió que me preocupa, que són alguns símptomes de desig de notorietat, l'anàlisi dels quals m'adverteix d'un error que cal eradicar: la dependència de les necessitats. I la conveniència de descaminar un rost que no per fàcil alleugereix el feix. Tornar on era i verificar les pèrdues.

Dijous, 31." Som una futura víctima dels efectes, ignor si directes o col·laterals, del tabac. Tot i que no m'enorgulleix, tampoc no m'avergonyeix ser un viciós, encara que sobre els vicis, i sobre algunes substàncies que els provoquen, tenc una opinió divergent de la que mantenen alguns col·lectius institucionals o socials. Aquesta divergència s'accentua quan es tracta de vicis carnals, però això són figues d'una altra figuera. De totes les divisions que hom pot fer de la societat, la més senzilla i eficaç de les quals és la distinció entre bones persones i males persones, n'haurem d'afegir una que es manifesta cada cop amb més força: la que diferencia tolerants i intolerants. La gent necessita causes, reals o imaginàries, amb les quals identificar-se, ja siguin a favor de, ja siguin en contra de. D'un temps ençà, es vol criminalitzar l'ús del tabac, que fóra de necis negar que és insà, i a tal efecte s'ha organitzat una croada els límits de la qual volen abastar la intimitat de les persones que s'abandonen a l'enviliment de la nicotina, a la perversió del fum, a la premonició de la cendra. La salut, pròpia i aliena, i l'economia són les excuses sota les quals amaguen un tarannà intransigent. He de confessar, sincerament, que de les persones sense vicis ni defectes, no me'n refio. Que de les persones en el vocabulari de les quals el verb prohibir es conjuga massa fàcilment, no me'n refio. Finalment, també hem de contemplar una altra possible partió del món: els fumadors, que no obliguen a fumar els no fumadors i els no fumadors, que volem obligar a no fumar els fumadors.