Dinou llibres publicats en vint anys, comptant dues altres antologies precedents "a més de la que anam a comentar", realment són molts de llibres. Això vol dir que rebre adequadament l'obra de Joan Margarit no ha estat, doncs, tasca fàcil per a cap lector. Més encara si tenim en compte la densitat "en definitiva la qualitat" de la seva producció. Perquè no es malpensi ningú que amb la primera constatació hem volgut implicar o suposar que «molts de llibres» són massa llibres. Si a aquesta densitat afegim el caràcter dramàtic de l'experiència humana que hi ha al darrere o al davant i el fet, més aviat inusual entre nosaltres, que l'autor no ha estat ni és professionalment cap homme de plume i s'ha guanyat sempre les sopes amb l'exercici de l'arquitectura des de 1964 i de la càtedra de càlcul d'estructures de l'Escola Superior d'Arquitectura de la Univesitat Politècnica de Barcelona des de 1968, un ja pot començar a fer-se la idea que "tot garbellat adequadament" l'esmentada recepció no ha estat ni és cap joc.
Major motiu tenim, doncs, per a donar la benvinguda ara al volum Poesia amorosa completa 1980-2000 que Proa ens acaba d'oferir dins la nova Sèrie Gran d'Ossa Menor, amb una cuidada introducció de D. Sam Abrams, on aquest destaca la contribució de Joan Margarit per a treure la poesia catalana de la seva closca noucentista i neonoucentista amb «l'increment de registres temàtics i el notable augment de sinceritat i autenticitat» que el seu opus certament comporta. Perquè, independentment de l'aportació que també suposa a la causa o la comesa de les antologies temàtiques "Margarit ja tenia publicada la de Remolcadors entre la boira (1995) que aplega els seus poemes dedicats al jazz i a la música en general", la meva impressió és que aquest nou recull, avui per avui, és la millor i la més expedita porta d'entrada a la riquesa i a la complexitat de la seva escriptura poètica.
Per descomptat, com també assenyala Sam Abrams, «Margarit ha eixamplat i enriquit en la poesia catalana el significat del terme 'poesia amorosa'», el qual, òbviament, no cal confondre amb el de *poesia eròtica'. Però també és majorment cert que els seus poemes «sempre parlen de persones: no hi ha cabuda per a l'amor a les coses, als paisatges, a les pàtries». Si de cas, el paisatge que resultarà més colpidor en aquesta antologia "almenys per a qui subscriu aquestes ratlles" és el de Castelldefels, gens espectacular i prou humil, sens dubte.
La comesa d'aquest crític suplent no pot ser aquí la de donar ni tan sols una idea general dels 169 poemes aplegats a aquesta Poesia amorosa completa de Joan Margarit. Però no sabré estar-me de recomanar-ne alguns que crec que queden especialment. Per exemple Mai no m'he tingut per grec, que ja va cridar-me l'atenció quan el vaig llegir a Antologia del navegant (1981-1993), publicada a cura de Maria Pau Cornadó. Aquest seria també el cas de Retorn de vacances, en el qual el poeta diu per dues vegades a la seva filla enterrada al cementeri de Montjuïc: «Tots els retorns / per la mar passen sempre davant teu». Nit fosca al carrer Balmes, Els ulls del retrovisor i Txaikowski que, com subratlla també l'amic Sam Abrams, tan decisivament han contribuït a fer de la seva filla Joana, afectada per la síndrome de Rubinstein-Taybi, «un dels personatges entranyables de la poesia catalana contemporània».
Sàpiga el lector "insistesc" que forçosament he de deixar sense comentar molts altres poemes i versos memorables d'allò més. L'únic que realment puc provar de fer és incitar-lo a llegir directament l'obra de Joan Margarit. Tanmateix, abans d'acabar assenyalaré encara una magnífica Elegia per a l'arquitecte Coderch de Sentmenat (l'autor de l'hotel De Mar de Cas Català, per cert), un Paisatge a prop de l'Aeroport en el qual es refereix a uns «carrers entre jardins deshabitats / (que) acaben a la platja amb una fina / capa de sorra recobrint l'asfalt» i el coratge fora mida dels tres versos finals de Sense remitent: «Tot pot salvar-se encara: l'amor creix / a mans d'aquest ferotge estimulant / que és la clara certesa de la mort». Versos quasi tan forts com els tres que clouen Mentre tu dorms, dedicats a la seva filla Joana: «Per dèbil i petita que la llum / sigui en la fosca, aquest és el consol: / ja no hi haurà més desempar que el meu».
