Postal de Buenos Aires

L'arribada de nit és una sorpresa molt agradable. Trenta vegades Palma, des del cel, no fan només la impressió d'una ciutat immensa. Són la certesa que hom arriba a un nou món. A una civilització on tot són quadrícules il·luminades. Una mar de llum. Hi hem anat, l'amic Gonçal i jo, per fer una volta per les cases balears (cap relació amb qüestions de vots). El professor Jorge Saborido també ens ha convidat a fer conferències a les Universitats de Buenos Aires i de MORÓN, i ens ha recollit a l'aeroport. Ens ha acompanyat a visitar la ciutat i ens ha posat al corrent de les peculiaritats argentines: paraules, gent i costums. Diu, per exemple, que els habitants de l'interior, de pell fosca, sovint mestaiats, amb sang índia, són MOROCHOS. És historiador de l'economia i ens explica que la crisi és present a totes les converses. L'Argentina està instal·lada en la crisi i a la Universitat, fins i tot, hi ha una carrera anomenada «Empresas en Crisis», amb assignatures com «Introducción a la situación de Crisis» o «Administración de la Crisis». Les desigualtats són brutals: la gent de Buenos Aires té una renda comparable a la nostra, però hi ha províncies que no arriben a una desena part. Com tota la societat civil, les cases balears tenen membres que les passen magres. El govern hauria de mirar d'ajudar-los. Són gent que, per altra banda, estimen les illes més que nosaltres mateixos, els residents. La Casa de Buenos aires, que s'anomena Casa de Socorros Mútuos, té un edifici colonial magnífic i és molt activa: volen conservar la llengua i fan classes de català. En Gonçal i jo hi hem parlat, i hi hem sopat de coca de verdura. Per anar-hi, hem utilitzat el metro, que té estacions de principis de segle XX molt ben conservades. Les distàncies són molt grans i els barris que hem travessat tenen personalitats ben definides. Al de San Telmo hi ha una fira d'artesania molt autèntica. Ens hi ha acompanyat el professor Saborido i hi hem pogut veure ballar tangos i milongas. Una parella de professionals ho feia amb molt d'encert i gràcia. Tant ella com ell eren una mica agitanats.

Per estar segur de si abans ho havia entès bé, he demanat al profesor si ella era allò que anomenen una MOROCHA. M'ha mirat i, davant la meva escassa perspicàcia, ha fet un gest de decepció. No, m'ha contestat, ella és una morocha espectacular. I, certament, la correcció era pertinent.