Em fa la impressió que vivim (obligatòriament) dalt d'un núvol apuntalat per les més comunes (amb l'accepció que té aquesta paraula, equivalent per designar que una cosa és poc o gens distingida, basta) i barroeres columnes de la ignorància, que lluny de qualsevol relativització ens han fet creure (i combregar, que és més trist!) que el seu (nostre per donació forçosa) estat de les autonomies és el sistema més perfecte i únic d'ordenació jurídica, no per arribar a una descentralització administrativa (que amb moltes indulgències és l'única cosa que és), sinó per assaciar les legítimes aspiracions de ser, en el conjunt (mai no dit explícitament però fèrriament sobreentès) indissoluble de l'estat. El públic en general desconeix quines maneres semblants o comparables hi ha d'organització política a altres latituds. I no només em referesc als llunyans i mítics Estats Units, sinó també a altres formes més properes com les de l'Alemanya o les d'Anglaterra, o, fins i tot, les de la jacobina França, que també té eleccions regionals. No només no sap, el públic en general, el que omple els estadis i les sales de festa, com s'organitzen territorialment i política en altres estats propers, sinó que fins i tot té una idea indefinida d'alguns arguments importants que es donen a l'Estat espanyol; per exemple, què en sabem del concert econòmic basc? El CIS o qualsevol altre organisme anàleg, ha fet mai algun informe del que rep l'estat a cada territori i del que hi inverteix, del que retorna? Aquesta mitificació de l'estat de les autonomies, feta a base de magnificar quatre folklorismes regionals, de beneir quatre discursos sobre les idiosincràcies particulars dels pobles amb paraules vellutades i d'erigir, perdonau-me el sarcasme, a la categoria de Consestables personatges com en Rodríguez Ibarra o en de Lucas, ha comportat (o com a mínim ho intenta) que la majoria de la gent pensi o sigui induïda a pensar que, a més de ser el MILLOR ordenament dels possibles, és l'ÚNIC possible i, el que és més greu, l'ÚNIC pensable. Més enllà d'això hi ha el més absolut caos, les talladures sofregides de la fel del diable. Per això, a l'escenari basc, s'hi està dilucidant una altra batalla, perdonau-me l'argot bel·licista, no té res a veure amb el terrorisme, en tot cas, em referesc a una batalla ideològica, que ben bé no és massa diferent de la que s'hi dirimeix sempre i que és la de la proscripció de les tesis sobiranistes. És ben evident que el poble basc, a través de l'exercici democràtic de les urnes, ha fet una tria decidida per a aquells que en un horitzó més o menys proper preveuen la sobirania nacional com a forma d'organització. Així s'ha realitzat durant la campanya electoral on s'ha fet còmplice d'ETA al PNV-EA pel senzill fet de compartir un objectiu final, sense aturar-se a pensar, matisar, si la metodologia emprada per uns i els altres és la mateixa. Després han vengut les paraules d'Aznar tot dient que el poble basc no està prou madur... I, simultàniament i a tothora, s'està parlant de diàleg, però amb una argúcia subtil: el diàleg només és democràtic si es produeix dins el marc de la Constitució i de l'Estatut, dins qualsevol altre marc o colombrant qualsevol altre horitzó, com que ells entenen que no és democràtic, (caldria esbrinar què entén Madrid per democràcia) encara que hi hagi un suport popular ben evident a aquesta tesi, no és possible ni formulable. I hi valen totes les tàctiques. Sense anar més lluny el Telediario del migdia d'un dia d'aquesta setmana acabà fent una referència a un llibre, estudi recent d'un professor universitari espanyol, on fa una aproximació al món dels terroristes i arriba a la conclusió "com a mínim això és el que es va ressaltar a la informació, que són cegament i irracionalment independentistes. Pitjor que la pesta bubònica d'antany, l'independentisme. No crec que calgui explicar el títol, ni esbrinar qui hi posa tanta determinació, ni vers quines riberes apunten la determinació...