nubes dispersas
  • Màx: 25°
  • Mín: 19°
20°

Kale Borroka

La idiosincràsia dels pobles es veu reflectida moltes vegades en els neologismes que aporta la seva llengua a altres llengües del seu entorn. Em dol posar d'exemple la tan sobada «balearització» per il·lustrar allò que acab d'afirmar. Per bé que podríem començar a considerar el cas del seu antònim «ecotaxa». Els espanyols han exportat, entre d'altres, la seva «siesta» (bé, això en els llocs on no han «exportat» directament tot el seu vocabulari i no precisament a base de «voluntat libèrrima» dels importadors). De la mateixa manera, els bascs han lliurat a la resta de llengües del seu entorn, el seu equivalent a «forat», el mot «zulo», en la seva accepció més bèstia: lloc per amagar armament o per tenir-hi retingudes persones. Darrerament s'utilitza l'expressió «kale borroka» per a referir-se a una espècie de guerrilla (paraula, per cert, de procedència espanyola) urbana, per bé que la traducció literal seria «lluita de carrer».

Kale Borroka, aquest és el neologisme que té tots els números de fer fortuna entre els habitants de Palma.
Aquesta és la realitat a la qual ens veim obligats els ciutadans de Palma diàriament. Lluita de carrer. Lluita constant, cada vegada que sortim al carrer, per sobreviure a les trampes mortals que cada dia ens sorprenen davall els nostres peus. Lluita per no travelar amb una de les moltes tuberies provisionals que com a mines antipalmesans ens esperen en els llocs més inesperats. Lluita per evitar ser engolits pels forats de dimensions diverses que mortifiquen el sofrit asfalt d'allò que un dia va ser la ciutat governada per Joan Fageda i que avui és una immensa suma de solcs sense govern ni ordre. Lluita contra les rates que surten de les tasses de vàter. Lluita contra els atemptats auditius constants, lluita contra la pluja de pols. Lluita contra el fang...

Aquesta és la crua veritat de cada dia. Els residents i visitants (i ara ve l'època en què aquests es multipliquen) de Palma es veuen abocats a una dura lluita cada vegada que caminen (utilitzar aquí el verb passejar em semblaria sarcàstic) pels seus excarrers.

I no parlem dels que s'intenten moure amb vehicle, perquè la cosa és per posar-se malalt. Kale borroka de la dura. Carrers que canvien de direcció diàriament; avingudes col·lapsades; embossos capaços de rovegar els nervis a Santa Catalina Thomàs; itineraris convertits en autèntiques curses d'obstacles; carrer tallat provisionalment per obres, disculpin les molèsties; antigues vies de tres carrils convertides avui en cruels passarel·les de models de cotxes, amb una parella de municipals com a espectadors (sí, ja sé que és millor que no toquin res); semàfors comparsa fent aclucades d'ull color taronja; riuades de conductors suats i malhumorats, desfent-se dins els seus cotxes. I ara ve l'estiu... Lluita dura. Lluita crua.

Lluita a la recerca d'un aparcament, ni que sigui provisional. Lluita per no insultar el municipal quan ens multa per no aparcar en els insuficients llocs permesos. Lluita dura. Lluita violenta. Violència de persecució. Persecució contra els pacífics ciutadans que només desitgen i (paguen per això) poder transitar sense ensurts, sense por de deixar-se un peu a qualque obra.

I que ningú faci un alè en veure que a la fi tapen el seu carrer, perquè això no és garantia que l'endemà no l'hi tornin a destapar.
Hem parlat altres vegades de Palma i les seves obres que mai s'acaben, ans el contrari, es reprodueixen i multipliquen sense fi, i dels efectes més primaris que aquestes provoquen, però n'haurem de continuar parlant sense frivolitats des d'altres prismes, més transcendentals, com dels efectes socioeconòmics que té fer obra pública en el temps del major boom de construcció privada.

N'hem parlat en altres ocasions, de les obres de Palma, però no som nosaltres els que ens repetim, són les obres.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.