Al món del dret s'han fet famoses diverses expressions per designar els processos en què s'inserten les normes jurídiques. Són conegudes frases tipus: el dret sempre va darrere la societat; palesant que la dinàmica econòmica i social d'una col·lectivitat determinada, molt sovint sobrepassa les previsions normatives i, per tant, obliguen el legislador a anar adaptant aquestes previsions a les noves realitats. Una altra frase que ha fet forat, és aquella que ens crida l'atenció sobre la necessitat de recollir a la norma la realitat circumdant: «la força normativa d'allò fàctic». I tot això ve a tomb, perquè l'aplicació de la llei de sòl rústic de 1997 està demostrant que hi ha una part de la realitat d'aquests terrenys que es troba orfe. Certament, estic pensant en la llista elaborada pel Consell de Mallorca sobre indústries existents en sòl rústic, o estic pensant en les activitats turístiques que s'hi desenvolupen, com l'agroturisme o els habitatges vacacionals. L'esquema de la llei del 97 és relativament simple, al sòl rústic hi ha tres classes d'usos: els usos permesos que són els agrícoles i ramaders, els usos condicionats que són els residencials i els declarats d'interès general (aquells que transcendeixen els mers interessos individuals i resulten d'ubicació necessària al sòl rústic), i els usos prohibits que són la resta. Amb aquest esquema no és difícil concloure que els usos industrials i els usos turístics pròpiament no són autoritzables a fora vila ja que l'única via seria l'interès general que, la veritat, no acaba de lligar massa. Però és que resulta que a la realitat, el camp balear n'està farcit. No negaré que no deixa de ser una certa desigualtat, que un senyor que s'ha instal.lat en sòl rústic amb un preu de la parcel·la molt inferior al que hauria hagut de pagar a un polígon, després de cometre una il·legalitat i a més estalviar-se doblers, resultàs legalitzat. Ara bé, tampoc no negaré que això dels polígons industrials és un fet relativament recent, almanco a molts de municipis, i de greus conseqüències paisatgístiques, i tampoc no negaré que si en el moment en què es va obrir la indústria, els explotadors s'haguessin preocupat en obtenir els permisos exigibles, segurament els haurien obtingut ja que l'antic interès social era atorgat amb més alegria. Si el nostre objectiu és, com diu la llei, preservar aquest sòl del seu desenvolupament urbanístic, si el que pretenem, bàsicament, és evitar la seva edificació i que se converteixi en una urbanització residencial amb solars de grans superfícies, si aquesta és la fita que il·lumina la nostra acció, és evident, que el que s'ha d'aconseguir és evitar noves indústries, evitar noves cases i evitar nous negocis turístics que signifiquin nova edificació. Ara bé, també hem d'intentar regularitzar una situació de fet, que no té cap sentit no afrontar. El mal, si volem parlar en aquests termes, al medi natural ja es troba, en gran mesura, consumat. Tal vegada aquest no sigui un plantejament molt just, ni de gran rigor jurídic, però és coherent amb una realitat que s'imposa; i que si se va imposar en el cas dels hotelers, també l'any 1997, als que se'ls va exonerar de les llicències d'activitats als establiments antics, fórmula molt més discutible legalment i totalment afavoridora de la classe dominant; si allà es va fer, no s'entén perquè no es pot assajar una via similar, que no igual, en el cas que comentam. No es tracta de donar màniga ampla, es tractaria de permetre que les indústries existents amb anterioritat a una data a determinar, tenguessin un termini per regularitzar, que no exonerar, la seva activitat. I en el cas dels usos turístics es tractaria de preveure aquest ús com un ús dels condicionats, regulant cada figura amb uns paràmetres de qualitat turística i de respecte al medi (parcel·les mínimes, evacuació d'aigües brutes...), però també cercant una fórmula per incorporar formalment (regularitzar de nou), els que ja hi són dins el mercat i que, per exemple, no reuniran la nova superficie mínima que s'exigeixi. La realitat que tenim ens pot no agradar, podem procurar que no se repeteixi o baratar les inèrcies, ara bé tapar-se els ulls a unes situacions fàctiques és d'una gran manca de responsabilitat política.