Coalició d'exclusió postelectoral

L'exemple més clar que tenim aquí d'aquesta tipologia és la coalició a Mallorca, de 1999, entre EU i Els Verds. Les coalicions d'exclusió preelectoral, és a dir les formades amb la intenció d'impedir a un altre partit l'obtenció del poder presenten una més o manco facilitat de concreció, però com que la seva essència és impedir a un altre partit obtenir el poder, assumeixen alts riscs de divergències posteriors, el quals s'incrementen tant com més socis existesquin, que és el cas de la fracasada coalició o Pacte d'Eivissa, el 1999, entre PSIB, Els Verds, EU, ERC i ENE.

Encara en un esgraó més de dificultat de funcionament s'hi troba el tercer tipus de coalició: la que, seguint amb la tipologia inventada aposta per a aquest article, se la podria anomenar com la d'exclusió postelectoral.

Aquesta coalició seria aquella que no tendria cap altre objectiu que, vists els resultats electorals, impedir entre diversos partits que un altre tengués el poder. És el cas de la coalició que governa actualment Balears i que tots coneixem pel nom de Pacte de Progrés. Una coalició que va ser formada per l'interès del PSIB, Pacte d'Eivissa, PSM de Mallorca, UM, EU, Els Verds de Mallorca, coalició de Formentera i PSM de Menorca en impedir que governàs el PP. La lògica més elemental indica que quan se produeix una coalició com aquesta l'únic element que la segella és el gaudir del poder, la consecució del qual era l'objectiu per evitar que el tengués el partit motiu d'exclusió. Indistintament de valoracions ètiques sobre l'essència de la coalició (que poden ser moltes, diverses i, possiblement, contradictòries segons qui les faci), aquesta fórmula és la més difícil de mantenir. Entre 1983 i 1992 n'existí una altra, d'aquestes coalicions. Va ser la dels conservadors (AP, PDP i els etcèteres que s'hi arribaren a afegir, finalment tots reconvertits en PP) amb UM. Va néixer a Madrid el juny de 1983 de manera forçada per a una finalitat excloent: impedir que els perillosos rojos del PSOE de Fèlix Pons i els rojo-separatistes del PSM dels Sebastià Serra i Damià Ferrà Pons, es convertissin en els governants de Balears. Amb bregues, divergències i desastres diversos, aquella coalició d'interessos PP-UM aguantà tot el que es pot aguantar fins el 1992. Quan el petit de la coalició, UM, va veure (des del 1998) que el gran, PP, se'l volia menjar, i a punt va estar, començaren els vertaders problemes. El 1991 el gran es pensà haver arreglat el problema, però al cap d'un any tot saltà pels aires, i el trencament va ser un fet. UM passà després a pactar una coalició d'exclusió contra el PP a Mallorca el 1995 i a tot Balears el 1999. Aquestes coalicions tan difícils només es poden mantenir quan tots els seus protagonistes es respecten mútuament en el repartiment del poder. Quan un d'ells percep (sigui real o no la percepció) que un altre va a per ell, està fet de la coalició, i els odis que es generen personalment (per molt que mai no ho reconeguin) superen de molt la convergència d'interesos en relació poder que era l'origen de la coalició. A què ve tot això? A res en particular. Només que si aquella coalició d'exclusió de dos membres (PP i UM) no va resistir, l'actual que té fins a vuit membres directes i dos indirectes (els citats a més d'ERC i ENE a Eivissa) convendria, si és que té voluntat de permanència, que repassàs una mica la història.