Des de l'esclat de la violència a Irlanda del Nord a finals dels anys seixanta, els successius governs britànics només veien la situació com un problema d'ordre públic, o d'inseguretat ciutadana. L'any 1976, el govern laborista va acabar amb la detenció i empresonament sense judici (l'internament) però hi va introduir un nou element: la criminalització del conflicte. L'estratègia es basà en tres factors: l'actuació de la policia, que torturava els detinguts en centres construïts a posta per a la interrogació; la creació de tribunals especials, sense jurat, que admetien com a prova suficient de culpabilitat les confessions extretes amb mètodes brutals d'interrogació que han estat condemnats internacionalment; i la retirada de la «categoria especial» als declarats culpables i sentenciats per delictes comesos a partir de l'1 de març de 1976. L'any 1980, el govern conservador de Margaret Thatcher va retirar la consideració de presoners polítics a tots els sentenciats a partir de l'1 d'abril d'aquell any. Tot formava part de la política d'«ulsterització» del conflicte "més repressió policial, més paramilitars lleialistes disfressats de regiment de l'exèrcit, més esquadrons de la mort" i va ser durament contestada pels presoners. La lluita a les presons d'Irlanda del Nord va començar el 14 de setembre de 1976 quan es va aplicar la nova normativa al primer presoner sentenciat. Ciaran Nugent es va negar a vestir-se com un criminal, tot dient: «Abans m'hauran de clavar la roba a l'esquena». Va quedar a la cel·la nu, llevat d'una flassada, incomunicat, sense dret a fer exercici, sense visites, cartes ni paquets. Cada dia que durava la seva protesta augmentava la condemna en un dia. Havia començat la «protesta de la flassada». La situació s'hauria pogut resoldre amb una sola concessió: la pròpia roba. Però les autoritats es mostraren intransigents: començaren a prohibir que els presoners sortissin de la cel·la i que buidassin els orinals si no es posaven la roba de presoner, els feien escorcolls als orificis més íntims, amb miralls a terra, i la protesta es va radicalitzar. A partir de 1978 els presoners empastifaren les parets de les cel·les amb els propis excrements. L'any 1980 s'hi solidaritzaren les dones de la presó d'Armagh, afegint als excrements la sang menstrual. En total, va arribar a haver-hi 400 presoners, simultàniament, a la dita «protesta bruta». El 27 d'octubre de 1980 set presoners iniciaren una vaga de fam, que durà 52 dies. Acabà quan un dels participants estava a punt de morir i el govern britànic donà a entendre que estava disposat a concedir el dret a dur la pròpia roba. A l'hora de la veritat, el comunicat oficial parlava de roba «de civil», però de la presó, com a requisit previ per ser traslladat a una cel·la neta. Els presoners se sentiren enganats.
El dia 1 de març de 1981, coincidint amb el cinquè aniversari de la criminalització, començà la sèrie escalonada de vint-i-una vagues de fam que va durar un total de 217 dies i acabà amb deu homes morts. El passat dia 5 de maig era el vintè aniversari del primer, Bobby Sands, membre de l'Exèrcit Republicà Irlandès, IRA; elegit diputat al parlament de Westminster, contra tot pronòstic, quan duia 40 dies de vaga i havia perdut 15 quilos; mort als 26 anys després de 66 dies en vaga de fam. S'ha declarat el proper dia 20 de maig data oficial per commemorar el suprem sacrifici d'aquests deu joves d'entre 23 i 30 anys, Bobby, Francis, Raymond, Patsy, Joe, Martin, Kevin, Kieran, Thomas i Michael, que varen donar la vida per la dignitat i pels ideals i que, sense adonar-se'n, sembraren la llavor del procés de pau que va germinar en l'Acord vigent des de 1998.
