Bé, d'acord, cada any no sé quantes llengües deixen de ser parlades al món. Res a objectar: el futur de les llengües minoritàries en un context de globalització és ben problemàtic. És ben possible que només determinats idiomes en sobrevisquin. En tot això, hi estam d'acord. La qüestió és «i què»? Un dia o un altre, aquests visionaris ens intentaran convèncer que, com que, tanmateix, un dia o un altre, hem de morir, el més assenyat seria suïcidar-nos o, si més no, que renunciàssim seguir els consells del metge quan no ens acabam de trobar bé. Aquesta gent és l'hòstia. Per què no prediquen amb l'exemple? Si, al cap i a la fi, ja ho hem dit, potser que estiguem més d'acord que no s'ho pensen. És ben possible que el castellà deixi de parlar-se a Puerto Rico, com va passar a Filipines. I, més segur encara, que els néts dels immigrants sud-americans als EUA no entenguin més de dues paraules en espanyol. Atesa l'empenta demogràfica de determinats col·lectius, no podem descartar que, algun segle d'aquests, l'àrab sigui l'idioma oficial a la península Ibèrica i que, a les Illes Balears, comparteixi aquest estatus amb l'alemany. Sembla, però, que això no acaba d'estar assumit del tot. La setmana passada, Jordi Pujol inaugurà a Madrid l'exposició Catalunya, tierra de acogida. No m'han arribat notícies que els senyor Aznar tingui la intenció d'inaugurar a Rabat alguna cosa similar a Bienvenidos a Espanya, que, després, hauria d'itinerar per les capitals del Magreb. No em negaran que seria ben convenient. La imatge xenòfoba que s'ha volgut donar de la nació espanyola amb la Llei d'estrangeria s'ha de contrarestar.