Discursos tòpics, clares intencions

Segurament haurà estat obra de la primavera, de l'escalfament hormonal, si fos un concepte científic, o que sap si d'altres escalfors no tan justificables, però el cert és que la monarquia espanyola, tan de mel i sucre durant aquests darrers vint-i-cinc anys, en una setmana se n'ha dut dues sacsades que li han fet engronsar la corona i, qui se n'ha volgut adonar, se n'ha temut que era de llautó. La paradoxa ha volgut que coincidissin dues notícies, dues polèmiques, que l'han ferida de ple. Em referesc al quasi anunci de relacions formals, fet a través d'una portada de revista del cor, fiable, del príncep i una model de sang vermella. Si voleu que us digui la veritat, aquesta notícia no m'ha fet ni fred ni calor. Estic segur que la maquinària mediàtica es posarà en marxa, si no s'hi ha posat ja, per fer concordar els biorritmes de la model amb els prejudicis tan respectables com rancis dels dinàstics de tota la vida. M'ha preocupat molt més la segona polèmica: les paraules del rei al lliurament del Cervantes, no han estat ni dissimulades, ni ambigües, ni descontextualitzables, ans al contrari, varen ser clares i contundents, sense amagatalls, ni filtres. Indignes per a un cap d'Estat que presumeix o ens el volen pintar com un àrbitre neutral en les qüestions polítiques. Abans havia actuat d'una manera més dissimulada, només els malpensats o els lúcids (crec que fou el recentment finat Ramon Barnils) que va dir que el fet d'atorgar ducats de Lugo i de Palma a les infantes i als marits no era un ingenu present de noces sinó que es tractava d'una maniobra subtil per integrar territoris perifèrics a la simbologia de la Corona. Dur busques al niu de la unitat, tan sacrosanta, de la pàtria. Del discurs del rei, hi ha hagut un paràgraf que tothom ha comentat i que ha eclipsat el que va pronunciar immediatament abans. Textualment començava dient: «Los expertos se asombran ante esta unidad de la vieja lengua de Castilla...». No entraré a valorar el judici científic sobre la unitat de la llengua castellana, però sí que vull fer referència al tòpic. Les llengües hegemòniques i glotofàgiques solen tenir com a valors inqüestionables la universalitat, terme també dit al discurs, la unitat, com a molt tenen (variados acentos) producte de (territorios más diversos i alejados) i una literatura esplendorosa on emmirallar-se (La edad de oro). Per contraposició, les llengües que volen ser bandejades se li atribueixen altres tòpics contraposats. Són regionals, ergo no universals, estan fragmentades, dialectalitzades (amb la connotació pejorativa que va adquirir aquest mot durant el franquisme) i tenen una literatura un poc més que folklòrica. Recorda algú un discurs, amb pompa i rebombori equiparables al del Cervantes, on el rei hagi lloat la unitat de la llengua catalana? O que n'hagi proclamat la validesa universal per viure plenament en català als Països Catalans? Fou certament, el del Cervantes, un discurs ben intencionat i unidireccionalitzat.