Mallorca negra

Els castellans diuen que «en todas partes cuecen habas». L'expressió se sol utilitzar amb la intenció de llevar importància a determinats fets. Però, a nosaltres, ens interessen les faves, o els capdefaves que hi ha per aquí. I, per desgràcia, no són faves comptades. D'entrada, és difícil comptar-los, perquè s'amaguen rere l'anonimat. L'any passat foren les amenaces de mort contra el batle de Son Servera. En un to molt més suau, és ara Maria Antònia Vadell a Manacor la víctima d'aquestes pràctiques mafioses. Abans, els comerciants de Llubí també foren advertits perquè no s'anunciassin a la revista «Udol». La mà negra d'aquests desconeguts assenyalà UM i PSM a sa Pobla per oposar-se a la construcció d'un polígon. A Felanitx, el batle fou objecte d'una campanya sense firmes ni cares visibles. És curiós com aquesta tradició popular ha guanyat força des de les eleccions autonòmiques i municipals del 1999. Existeix, doncs, una Mallorca negra que encara esperoneja fort. Per ventura, aquest és el substrat sociològic sobre el qual es basteixen conductes polítiques que després ens escandalitzen. Fa poc, un periodista d'El Mundo es referia a l'agenda de Jaume Matas, recuperada arran del cas Bitel, com un document digne dels temps de la Restauració. Citava anotacions on un assessor agraeix una nòmina, una regidora vol pagar un favor a un periodista, un senyor de ses Salines, que s'arroga 150 vots, vol una solució per a un camp de golf, un ciutadà dóna gràcies per una plaça de funcionari... Cosetes sense gaire importància, que no estranyen, que devien ser ben normals durant el regnat d'Isabel II. Cosetes i cosetes que convé tenir presents per entendre com funciona el país amb una de les rendes per càpita més elevades d'Europa. Un pic, Antoni Mir em digué que la matèria per a la millor novel·la del segle XIX era a la Mallorca de la darrera dècada del segle XX. Tenia raó.